Aproximació a la sarsuela / Aproximación a la zarzuela

Durant quatre dimecres del mes d'octubre, i organitzat per la Fundación Internacional Alfredo Kraus, s'ha celebrat al Museo Canario de Las Palmas el Seminari "Aproximación a la zarzuela: del siglo XVII al XX". El seminari ha anat a càrrec de la professora Isabel Saavedra Robaina, que l'any passat vam conèixer en un altre (dedicat en aquell cas a l'òpera) i que té la virtut de fer les conferències d'allò més amenes, ja que combina les explicacions (de forma distesa i simpàtica) amb fragments musicals que il·lustren la matèria a tractar. En aquest cas eren vídeos de coneguts cors, àries o duets de famoses sarsueles. Qui no ha cantat o cantussejat alguna vegada "fiel espada triunfadora...", "a beber, a beber y a apurar..." o "por la calle de Alcalá, con la falda almidoná..."?

I malgrat la popularitat d'alguns fragments, personatges o motius, la sarsuela és un gran desconegut per al gran públic. El Seminari ja conclòs ha servit per conèixer-ne més detalls, la seva trajectòria històrica, els seus subgèneres, els compositors, els lletristes (grans oblidats), els escenaris... Potser el que més em va cridar l'atenció és el descobriment a la Biblioteca Nacional, per part de la pròpia Isabel Saavedra, d'un llibret de Lope de Vega amb la inscripció "zarzuela" anterior a la construcció del palau del mateix nom (on viu el rei espanyol) i que és d'on es considerava que procedia el nom. 

Al desconeixement hi ha contribuït sens dubte la mirada condescendent amb què ha estat tractada per segons quins sectors. Considerada tradicionalment un gènere menor (en relació a l'òpera) per popular, es creu erròniament que és exclusivament madrilenya; si bé moltes de les sarsueles més conegudes desprenen un aroma inequívocament chulapón, tots els territoris en poden presumir, incloses la catalana Cançó d'amor i de guerra. No li ha fet cap favor ser coneguda comunament com a género chico, que per cert és només un subgènere de la sarsuela, com bé s'encarregà de recalcar-nos Saavedra.

Per què no es programa més sarsuela? Gènere omnipresent durant el segle XIX, gaudí fins la guerra de 1936 de molt predicament entre el gran públic, però hagué de competir successivament amb les noves formes d'entreteniment, el cinematògraf, les varietats... Però no ha caigut en l'oblit: a Las Palmas, l'associació Amigos Canarios de la Zarzuela, fundada fa trenta anys, porta diverses obres als escenaris cada temporada. Enguany, La del manojo de rosas i El barbero de Sevilla, a més d'una gala lírica. 

***

Durante cuatro miércoles del mes de octubre, y organizado por la Fundación Internacional Alfredo Kraus, se celebró en el Museo Canario de Las Palmas el Seminario "Aproximación a la zarzuela: del siglo XVII al XX". El seminario corrió a cargo de la profesora Isabel Saavedra Robaina, que el año pasado conocimos en otro (dedicado en ese caso a la ópera) y que tiene la virtud de hacer las conferencias de lo más amenas, ya que combina las explicaciones (de forma distendida y simpática) con fragmentos musicales que ilustran la materia a tratar. En este caso eran vídeos de conocidos coros, arias o dúos de famosas zarzuelas. ¿Quién no ha cantado o canturreado alguna vez "fiel espada triunfadora...", "a beber, a beber ya apurar..." o "por el calle de Alcalá, con la falda almidoná..."?

Y pese a la popularidad de algunos fragmentos, personajes o motivos, la zarzuela es un gran desconocido para el gran público. El Seminario ya concluido ha servido para conocer más detalles, su trayectoria histórica, sus subgéneros, los compositores, los letristas (grandes olvidados), los escenarios... Quizás lo que más me llamó la atención es el descubrimiento en la Biblioteca Nacional, por parte de la propia Isabel Saavedra, de un libreto de Lope de Vega con la inscripción "zarzuela" anterior a la construcción del palacio del mismo nombre (donde vive el rey español) y que es de donde se consideraba que procedía el nombre.

Al desconocimiento ha contribuido sin duda la mirada condescendiente con la que ha sido tratada por según qué sectores. Considerada tradicionalmente un género menor (en relación a la ópera) por popular, se cree erróneamente que es exclusivamente madrileña; si bien muchas de las zarzuelas más conocidas desprenden un aroma inequívocamente chulapón, todos los territorios pueden presumir, incluídas la catalana Cançó d'amor i de guerra. No le ha hecho ningún favor ser conocida comúnmente como "género chico", que por cierto es sólo un subgénero de la zarzuela, como bien se encargó de recalcarnos Saavedra.

¿Por qué no se programa más zarzuela? Género omnipresente durante el siglo XIX, gozó hasta la guerra de 1936 de mucho predicamento entre el gran público, pero tuvo que competir sucesivamente con las nuevas formas de entretenimiento, el cinematógrafo, las variedades... Pero no ha caído en el olvido: en Las Palmas, la asociación Amigos Canarios de la Zarzuela, fundada hace treinta años, lleva varias obras a los escenarios cada temporada. Este año, La del manojo de rosas y El barbero de Sevilla, además de una gala lírica.

[Imatge: aczrzuela.com]

Novetat editorial: 'Persistent i equilibrat'

Amb el títol Persistent i equilibrat acabo de publicar a l'editorial Bubok un nou llibre d'apunts dels meus tres blocs (Les aigües turbulentes, Via a via i Neigà), els apareguts entree l'1 de gener de 2022 i el 31 de juliol de 2023. Es tracta del 13è recull d'una col·lecció iniciada ja fa anys amb Patates i creïlles. Qui vulgui saber el perquè del títol del llibre (que té dues lectures) haurà de cercar-lo en el seu contingut.

Disponible a Bubok en llibre físic (9,15 €) i en e-book (de franc).

Per una llei de volcans

 

Arrel de l'erupció del volcà de La Palma, un grup d'afectats decidí impulsar una llei de volcans mitjançant una iniciativa legislativa popular (ILP). La idea neix de la constatació que no hi ha cap norma d'aquest rang que reguli un pla d'acció en casos de catàstrofe volcànica i, conseqüentment, no es reconeixen suficientment els drets dels afectats en relació als seus patrimonis, habitatges, negocis o activitats econòmiques. La futura llei pretén també establir els protocols d'actuació davant de successos com el de La Palma. 

Les Canàries, territori volcànic per excel·lència, és especialment sensible a la possibilitat d'aquests esdeveniments. La ILP havia de presentar-se en un principi davant del Parlament de Canàries però raons competencials obliguen a fer-ho davant del Congrés de Diputats, segons m'explicà un dels promotors el dia que vaig anar a deixar les meves dades personals i estampar la meva signatura per unir-me als altres 15.000 ciutadans necessaris perquè la iniciativa continuï endavant en el seu llarg i feixuc recorregut processal i parlamentari.

Qui tingui interès en el tema pot entrar a la web ilpvolcanescanarias.es, on trobarà informació sobre la iniciativa i el text íntegre de la proposta de llei, l'article 1 de la qual diu textualment: 

"1.L'objecte d'aquesta norma és establir les mesures necessàries per a la reconstrucció i la recuperació social, econòmica i ambiental de l'espai territorial afectat per l'erupció i les bugades de lava d'un volcà a l'àmbit territorial afectat, i, atès el seu impacte sobre la societat i l'economia insulars, de l'illa en conjunt."

***

A raíz de la erupción del volcán de La Palma, un grupo de afectados decidió impulsar una ley de volcanes mediante una iniciativa legislativa popular (ILP). La idea nace de la constatación de que no existe ninguna norma de este rango que regule un plan de acción en casos de catástrofe volcánica y, consecuentemente, no se reconocen suficientemente los derechos de los afectados en relación con sus patrimonios, viviendas, negocios o actividades económicas. La futura ley pretende también establecer los protocolos de actuación frente a sucesos como el de La Palma.

Canarias, territorio volcánico por excelencia, es especialmente sensible a la posibilidad de estos acontecimientos. La ILP debía presentarse en un principio ante el Parlamento de Canarias pero razones competenciales obligan a hacerlo ante el Congreso de Diputados, según me explicó uno de los promotores el día que fui a dejar mis datos personales y estampar mi firma para unirme a los otros 15.000 ciudadanos necesarios para que la iniciativa siga adelante en su largo y fastidioso recorrido procesal y parlamentario.

Quien tenga interés en el tema puede entrar en la web ilpvolcanescanarias.es, donde encontrará información sobre la iniciativa y el texto íntegro de la propuesta de ley, cuyo artículo 1 dice textualmente:

"1.El objeto de esta norma es establecer las medidas precisas para la reconstrucción y recuperación social, económica y ambiental del espacio territorial afectado por la erupción y las coladas de lava de un volcán en el ámbito territorial afectado, y, dado su impacto sobre la sociedad y la economía insulares, de la isla en su conjunto."

[Imatge: elvalledearidane.com]

Persistent, fresc, suggerent i equilibrat

La Finca el Mocanal-Bodega San Juan, situada a Santa Brígida, a quinze minuts de Las Palmas, és una destinació inexcusable per a tots els afeccionats a l'enoturisme ja que és un dels patrimonis històrics vitivinícoles més importants de l'illa de Gran Canària. Fou fundada el 1912 per membres de la família Millán, emparentats amb els poderosos Quegles (descendents, per cert, del mallorquí Rafael Quegles), i durant cinc generacions han conreat les vinyes per produir de forma artesanal, ecològica i limitada uns vins que avui es serveixen als millors restaurants i s'exporten a l'estranger. 

La Bodega San Juan organitza visites guiades que inclouen un recorregut per les vinyes, les instal·lacions (amb les maquinàries i tecnologies d'èpoques passades) i les botes, a més d'una cata de vins. També hi ha la possibilitat de celebrar-hi convencions i esdeveniments socials. Ahir dijous vaig tenir l'oportunitat de visitar-la i tastar un dels seus vins, concretament un Mocanal, collita 2021, de 12,5º de graduació i fet amb les varietats Listán Negro i Negramoll, "persistent, fresc, suggerent i equilibrat", segons afirma la bodega. Ho vaig fer acompanyat d'olives i formatge (i de l'excel·lent grup de voluntaris de l'ONCE, raó de la meva presència). Una tarda perfecta.

***

La Finca Mocanal-Bodega San Juan, situada en Santa Brígida, a quince minutos de Las Palmas, es un destino inexcusable para todos los aficionados al enoturismo ya que es uno de los patrimonios históricos vitivinícolas más importantes de la isla de Gran Canaria. Fue fundada en 1912 por miembros de la familia Millán, emparentados con los poderosos Quegles (descendientes, por cierto, del mallorquín Rafael Quegles), y durante cinco generaciones han cultivado los viñedos para producir de forma artesanal, ecológica y limitada unos vinos que hoy se sirven en los mejores restaurantes y se exportan al extranjero.

La Bodega San Juan organiza visitas guiadas que incluyen un recorrido por los viñedos, las instalaciones (con las maquinarias y tecnologías de épocas pasadas) y los toneles, además de una cata de vinos. También existe la posibilidad de celebrar convenciones y eventos sociales. Ayer jueves tuve la oportunidad de visitarla y degustar uno de sus vinos, concretamente un Mocanal, cosecha 2021, de 12,5º de graduación y hecho con las variedades Listán Negro y Negramoll, "persistente, fresco, sugerente y equilibrado", según afirma la bodega. Lo hice acompañado de aceitunas y queso (y del excelente grupo de voluntarios de la ONCE, razón de mi presencia). Una tarde perfecta.

[Imatge: turismosantabrigida.net]

'Calima rosa'

Programada dins del cicle "Diversidad, Igualdad y Cultura" de la Filmoteca Canaria, oportunament en vigílies del 28 de juny, ahir es projectà al Teatro Guiniguada l'òpera prima d'Ismael Cabrera Calima rosa, un documental que recull set històries (una per cada illa canària) de persones LGTB, col·lectiu sistemàticament silenciat i marginalitzat. En totes elles afloren la pèrdua, l'autodescobriment, la capacitat de superació, la incomprensió social o familiar i els treballs marginals. En paraules del seu director, el film "aposta completament per la llibertat, la diversitat i per la continuïtat d'uns drets que hem de seguir defensant".

Vam conèixer trajectòries tan dispars (i alhora amb molts punts en comú) com la d'una lesbiana d'El Hierro, una transsexual de Gran Canària o una parella de gais de Lanzarote amb un fill adoptat. Especialment colpidors són els capítols dedicats a La Gomera (la memòria popular sobre José, nascut amb trets d'hermafroditisme) i Fuerteventura (amb fragments d'una entrevista al darrer reclòs al penal de Tefía, cruel destinació dels vagos y maleantes). 

La pel·lícula em va agradar molt: a més de l'atractiva manera de plantejar una temàtica de perpètua (i necessària) actualitat, la vaig trobar tècnicament molt ben feta. Per a l'anècdota personal queda el fet que a la sala, just al meu costat, s'assegué l'Elena, la transsexual a què ja he fet referència, una dona amb una trajectòria personal complicada, plena de vicissituds i superacions, un model a respectar i admirar. Fou llargament ovacionada a l'acabar la projecció. Un honor tenir-la de fugaç veïna. 

***

Programada dentro del ciclo "Diversidad, Igualdad y Cultura" de la Filmoteca Canaria, oportunamente en vísperas del 28 de junio, ayer se proyectó en el Teatro Guiniguada la ópera prima de Ismael Cabrera Calima rosa, un documental que recoge siete historias (una por cada isla canaria) de personas LGTB, colectivo sistemáticamente silenciado y marginalizado. En todas ellas afloran la pérdida, el autodescubrimiento, la capacidad de superación, la incomprensión social o familiar y los trabajos marginales. En palabras de su director, el filme "apuesta completamente por la libertad, la diversidad y por la continuidad de unos derechos que debemos seguir defendiendo".

Conocimos trayectorias tan dispares (ya la vez con muchos puntos en común) como la de una lesbiana de El Hierro, una transexual de Gran Canaria o una pareja de gays de Lanzarote con un hijo adoptado. Especialmente conmovedores son los capítulos dedicados a La Gomera (la memoria popular sobre José, nacido con rasgos de hermafroditismo) y Fuerteventura (con fragmentos de una entrevista al último recluido en el penal de Tefía, cruel destino de los vagos y maleantes).

La película me gustó mucho: además de la atractiva forma de plantear una temática de perpetua (y necesaria) actualidad, la encontré técnicamente muy bien hecha. Para la anécdota personal queda el hecho de que en la sala, justo a mi lado, se sentó Elena, la transexual a la que ya he hecho referencia, una mujer con una trayectoria personal complicada, llena de vicisitudes y superaciones, modelo a respetar y admirar. Fue largamente ovacionada al acabar la proyección. Un honor tenerla de fugaz vecina.

[Imatge: lpafilmfestival.com]

La llengua que encara cueja / La lengua que aún colea

El títol d'aquest bloc, Neigà, és una paraula guanxe que significa "germà". És extreta d'una de les endechas, és a dir elegies o cants de lament, que l'italià Leonardo Torriani transcribí en una descripció que feu de l'arxipèlag per encàrrec de Felip II. I d'aquestes endechas se'n parlà ahir a la Biblioteca Insular de Gran Canària. Amb el títol "La lengua guanche desde Bartolomé Cairasco hasta nuestros días", l'escriptor i periodista tinerfeny Agustín Gajate Barahona (a la imatge) dissertà sobre la llengua dels antics canaris. A partir de les seves investigacions, les dels estudiosos dels dos darrers segles, des de Dominik Josef Wölfel fins a Maximino Trapero i de les escasses fonts de l'època en què presumiblement la llengua encara era viva, com la de Torriani o la Comedia del Recibimiento de Bartolomé Cairasco de Figueroa, Gajate ha recopilat un modest lèxic amb el qual s'ha vist en cor d'escriure poemaris com Achicaxna xaxo agual (Palabra de momia paria, 2013). 

L'acte, celebrat a la terrassa de la Biblioteca amb vistes a la catedral de Las Palmas i presentat per l'escriptora, pintora i fotògrafa María del Pino Marrero Berbel, formava part del cicle "Encuentros con el autor". Després de les intervencions d'ambdós s'encetà un petit diàleg amb els assistents on sorgiren qüestions sempre polèmiques per a la investigació històrica i filològica, com la pròpia denominació de la llengua (guanche, tamazigh, amazigh?). La premura per tancar la biblioteca a les vuit del vespre tallà una mica bruscament el col·loqui quan més interessant es feia. Llàstima. 

***

El título de este blog, Neigà, es una palabra guanche que significa "hermano". Es extraída de una de las endechas, es decir elegías o cantos de lamento, que el italiano Leonardo Torriani transcribió en una descripción que hizo del archipiélago por encargo de Felipe II. Y de estas endechas se habló ayer en la Biblioteca Insular de Gran Canaria. Con el título "La lengua guanche desde Bartolomé Cairasco hasta nuestros días", el escritor y periodista tinerfeño Agustín Gajate Barahona (en la imagen) disertó sobre la lengua de los antiguos canarios. A partir de sus investigaciones, las de los estudiosos de los dos últimos siglos, desde Dominik Josef Wölfel hasta Maximino Trapero y de las escasas fuentes de la época en qué presumiblemente la lengua todavía estaba viva, como la de Torriani o la Comedia del Recibimiento de Bartolomé Cairasco de Figueroa, Gajate ha recopilado un modesto léxico con el que se ha atrevido a escribir poemarios como Achicaxna xaxo agual (Palabra de momia paria, 2013).

El acto, celebrado en la terraza de la Biblioteca con vistas a la catedral de Las Palmas y presentado por la escritora, pintora y fotógrafa María del Pino Marrero Berbel, formaba parte del ciclo "Encuentros con el autor". Tras las intervenciones de ambos se inició un pequeño diálogo con los asistentes donde surgieron cuestiones siempre polémicas para la investigación histórica y filológica, como la propia denominación de la lengua (guanche, tamazigh, amazigh?). La premura por cerrar la biblioteca a las ocho de la tarde cortó algo bruscamente el coloquio cuando más interesante se hacía. Lástima.

[Imatge: escritores.org]

La pel·lícula que m'hagués agradat fer / La película que me hubiera gustado hacer

Sota aquest títol, el Centro de Cultura Audiovisual del Cabildo de Gran Canaria inicià el passat 18 de maig un interessantíssim cicle de cinema on les pel·lícules han estat proposades pels directors canaris més significatius. Ahir dia 25 es projectà Doce hombres sin piedad (12 Angry Men), de Sidney Lumet, amb la presència del director "seleccionador", Armando Ravelo. Al final del passi aquest explicà els motius que el dugueren a apadrinar la pel·lícula, tant de tipus formal com de contingut, que donaren lloc posteriorment a un llarg i animat debat amb el públic assistent a la sala. Com és sabut, planteja els dubtes que suscita en dotze membres d'un jurat popular la decisió de declarar culpable o no un noi acusat d'assassinat, i dels enfrontaments entre les personalitats, les emocions i les deduccions racionals de tots ells.

Ravelo (Las Palmas, 1982) és un cineasta canari ja consolidat. Fundador del Proyecto Bentejui (2012), que "treballa per contar històries des de Canàries per al món, buscant l'essència illenca", segons resa la seva web, ha plasmat aquests objectius en diversos llargmetratges o curts. És conegut sobretot pel seu darrer film, La piel del volcán (2021), amb el qual va rebre quatre nominacions als premis Goya i va concitar èxit de crítica i públic.

El cicle, que durarà fins el 4 de gener de 2024 (!), ens oferirà obres mestres tant atractives com Ciudadano Kane, El crepúsculo de los dioses, Los espigadores y la espigadora, Ginger y Fred, El ángel exterminador, El verdugo, 2001: Una odisea del espacio i moltes altres. Sempre en dijous, a les 19 hores, amb entrada gratuïta fins a completar l'aforament. Procurarem no perdre'ns-les. 

***

Bajo este título, el Centro de Cultura Audiovisual del Cabildo de Gran Canaria inició el pasado 18 de mayo un interesantísimo ciclo de cine en el que las películas han sido propuestas por los directores canarios más significativos. Ayer día 25 se proyectó Doce hombres sin piedad (12 Angry Men), de Sidney Lumet, con la presencia del director "seleccionador", Armando Ravelo. Al final del pase éste explicó los motivos que le llevaron a apadrinar la película, tanto de tipo formal como de contenido, que dieron lugar posteriormente a un largo y animado debate con el público asistente a la sala. Como es sabido, plantea las dudas que suscita en doce miembros de un jurado popular la decisión de declarar culpable o no a un chico acusado de asesinato, y de los enfrentamientos entre las personalidades, las emociones y las deducciones racionales de todos ellos.

Ravelo (Las Palmas, 1982) es un cineasta canario ya consolidado. Fundador del Proyecto Bentejui (2012), que "trabaja para contar historias desde Canarias para el mundo, buscando la esencia isleña", según reza su web, ha plasmado estos objetivos en varios largometrajes o cortos. Es conocido sobre todo por su último filme, La piel del volcán (2021), con el que recibió cuatro nominaciones a los premios Goya y concitó éxito de crítica y público.

El ciclo, que durará hasta el 4 de enero de 2024 (!), nos ofrecerá obras maestras tan atractivas como Ciudadano Kane, El crepúsculo de los dioses, Los espigadores y la espigadora, Ginger y Fred, El ángel exterminador, El verdugo, 2001 : Una odisea del espacio y otras muchas. Siempre en jueves, a las 19 horas, con entrada gratuita hasta completar el aforo. Procuraremos no perdernoslas.

[Imatge: radiodelfaronoroeste.es]

'Mariana Pineda: bordando la República'

La figura històrica de Mariana Pineda, heroïna de la llibertat i víctima de l'absolutisme borbònic, ben coneguda i popularitzada per Federico García Lorca, és la protagonista de l'obra Mariana Pineda: bordando la República, d'Ico Martín, que anit es representà a l'Aparte Espacio Creativo, una sala de petit format de Las Palmas de Gran Canaria que fa poc va iniciar la seva prometedora aventura de propostes artístiques. Martín, nascut a la Isleta, a Las Palmas, és autor de diversos textos teatrals com Pasión y Dinero, Cuando aúllan los chacales, Trío de Gatas o No descubras a Míster William, entre altres. També ha destacat com a escenògraf i dissenyador de vestuari. 

La trama ens presenta Ariadna, una escriptora que està novel·lant la vida i la mort de Mariana Pineda. La ingestió d'uns fàrmacs prescrits pel seu metge li provoca un desdoblement de personalitat en la de l'heroïna granadina, que dona peu a l'autor a fer reflexionar, en forma de monòleg, sobre la repressió política i les ànsies de llibertat, a més del paper controlador de l'Església, representada per una monja. 

Magnífiques les actuacions de Yolanda Marcos i de Cynthia Jiménez, en els papers de Mariana/Ariadna i la religiosa, especialment la primera en qui recau el pes de l'obra, complementada amb notables mostres dels seus dots musicals com a cantant. Sòbria i ajustada escenografia i perfecta organització logística d'Aparte Espacio Creativo en una sala plena de gom a gom. Sens dubte, una vetllada agradable.

.../...

La figura histórica de Mariana Pineda, heroína de la libertad y víctima del absolutismo borbónico, bien conocida y popularizada por Federico García Lorca, es la protagonista de la obra Mariana Pineda: bordando la República, de Ico Martín, que anoche se representó en el Aparte Espacio Creativo, una sala de pequeño formato de Las Palmas de Gran Canaria que recientemente inició su prometedora aventura de propuestas artísticas. Martín, nacido en la Isleta, en Las Palmas, es autor de varios textos teatrales como Pasión y Dinero, Cuando aúllan a los chacales, Trío de Gatas o No descubres a Míster William, entre otros. También ha destacado como escenógrafo y diseñador de vestuario.

La trama nos presenta a Ariadna, una escritora que está novelando la vida y la muerte de Mariana Pineda. La ingestión de unos fármacos prescritos por su médico le provoca un desdoble de personalidad en la de la heroína granadina, que da pie al autor a hacer reflexionar, en forma de monólogo, sobre la represión política y las ansias de libertad, además del papel controlador de la Iglesia, representada por una monja.

Magníficas las actuaciones de Yolanda Marcos y de Cynthia Jiménez, en los papeles de Mariana/Ariadna y la religiosa, especialmente la primera que es en quien recae el peso de la obra, complementada con notables muestras de sus dotes musicales como cantante. Sobria y ajustada escenografía y perfecta organización logística de Aparte Espacio Creativo en una sala llena hasta los topes. Sin duda una agradable velada.

Hola de nou / Hola de nuevo

Cinc anys després d'acomiadar-me del bloc, decideixo reobrir-lo per compartir amb els meus conciutadans canaris aquelles informacions, opinions o inquietuds que l'actualitat faci emergir. És per aquesta raó que, a partir d'ara, oferiré el text dels apunts en versions catalana i castellana.

Cinco años después de despedirme del blog, decido reabrirlo para compartir con mis conciudadanos canarios aquellas informaciones, opiniones o inquietudes que la actualidad haga emerger. Es por esta razón que, a partir de ahora, ofreceré el texto de los apuntes en versiones catalana y castellana.

De mudances

Aquest bloc està de mudances. Obert l'octubre de 2016, amb el propòsit de posar en contacte les realitats canària i catalana, Neigà acaba avui el seu trajecte a www.blogger.com. Durant disset mesos, i amb una periodicitat que s'ha volgut setmanal (els dissabtes), Neigà ha estat present a la xarxa amb el propòsit, com ja s'anunciava en el primer apunt, de divulgar temàtiques diverses de l'arxipèlag canari i alhora la poc coneguda petjada catalana. A l'hora de fer un balanç, el resultat ha estat satisfactori a nivell personal pel que té d'aprofundiment (o en molts casos descobriment) de coneixements històrics, geogràfics, polítics, culturals o socials, i del seu processament per a l'elaboració i presentació de textos. Però pel que fa a la presència pública i a l'impacte final del bloc, la conclusió és més decebedora. El nombre de visites rebudes ha estat inferior a l'esperat i, probablement, les causes cal buscar-les en les limitacions del servei que l'acull, el Blogger, en quant a capacitat de difusió de continguts. Això ens ha fet plantejar la migració a un entorn més favorable, que serà el que ofereix Vilaweb, on ja tenim allotjats dos blocs personals. Des de dissabte que ve, doncs, Neigà prosseguirà la seva activitat en una nova casa.

[Imatge: servimudanzas.com]