La pel·lícula que m'hagués agradat fer / La película que me hubiera gustado hacer

Sota aquest títol, el Centro de Cultura Audiovisual del Cabildo de Gran Canaria inicià el passat 18 de maig un interessantíssim cicle de cinema on les pel·lícules han estat proposades pels directors canaris més significatius. Ahir dia 25 es projectà Doce hombres sin piedad (12 Angry Men), de Sidney Lumet, amb la presència del director "seleccionador", Armando Ravelo. Al final del passi aquest explicà els motius que el dugueren a apadrinar la pel·lícula, tant de tipus formal com de contingut, que donaren lloc posteriorment a un llarg i animat debat amb el públic assistent a la sala. Com és sabut, planteja els dubtes que suscita en dotze membres d'un jurat popular la decisió de declarar culpable o no un noi acusat d'assassinat, i dels enfrontaments entre les personalitats, les emocions i les deduccions racionals de tots ells.

Ravelo (Las Palmas, 1982) és un cineasta canari ja consolidat. Fundador del Proyecto Bentejui (2012), que "treballa per contar històries des de Canàries per al món, buscant l'essència illenca", segons resa la seva web, ha plasmat aquests objectius en diversos llargmetratges o curts. És conegut sobretot pel seu darrer film, La piel del volcán (2021), amb el qual va rebre quatre nominacions als premis Goya i va concitar èxit de crítica i públic.

El cicle, que durarà fins el 4 de gener de 2024 (!), ens oferirà obres mestres tant atractives com Ciudadano Kane, El crepúsculo de los dioses, Los espigadores y la espigadora, Ginger y Fred, El ángel exterminador, El verdugo, 2001: Una odisea del espacio i moltes altres. Sempre en dijous, a les 19 hores, amb entrada gratuïta fins a completar l'aforament. Procurarem no perdre'ns-les. 

***

Bajo este título, el Centro de Cultura Audiovisual del Cabildo de Gran Canaria inició el pasado 18 de mayo un interesantísimo ciclo de cine en el que las películas han sido propuestas por los directores canarios más significativos. Ayer día 25 se proyectó Doce hombres sin piedad (12 Angry Men), de Sidney Lumet, con la presencia del director "seleccionador", Armando Ravelo. Al final del pase éste explicó los motivos que le llevaron a apadrinar la película, tanto de tipo formal como de contenido, que dieron lugar posteriormente a un largo y animado debate con el público asistente a la sala. Como es sabido, plantea las dudas que suscita en doce miembros de un jurado popular la decisión de declarar culpable o no a un chico acusado de asesinato, y de los enfrentamientos entre las personalidades, las emociones y las deducciones racionales de todos ellos.

Ravelo (Las Palmas, 1982) es un cineasta canario ya consolidado. Fundador del Proyecto Bentejui (2012), que "trabaja para contar historias desde Canarias para el mundo, buscando la esencia isleña", según reza su web, ha plasmado estos objetivos en varios largometrajes o cortos. Es conocido sobre todo por su último filme, La piel del volcán (2021), con el que recibió cuatro nominaciones a los premios Goya y concitó éxito de crítica y público.

El ciclo, que durará hasta el 4 de enero de 2024 (!), nos ofrecerá obras maestras tan atractivas como Ciudadano Kane, El crepúsculo de los dioses, Los espigadores y la espigadora, Ginger y Fred, El ángel exterminador, El verdugo, 2001 : Una odisea del espacio y otras muchas. Siempre en jueves, a las 19 horas, con entrada gratuita hasta completar el aforo. Procuraremos no perdernoslas.

[Imatge: radiodelfaronoroeste.es]

'Mariana Pineda: bordando la República'

La figura històrica de Mariana Pineda, heroïna de la llibertat i víctima de l'absolutisme borbònic, ben coneguda i popularitzada per Federico García Lorca, és la protagonista de l'obra Mariana Pineda: bordando la República, d'Ico Martín, que anit es representà a l'Aparte Espacio Creativo, una sala de petit format de Las Palmas de Gran Canaria que fa poc va iniciar la seva prometedora aventura de propostes artístiques. Martín, nascut a la Isleta, a Las Palmas, és autor de diversos textos teatrals com Pasión y Dinero, Cuando aúllan los chacales, Trío de Gatas o No descubras a Míster William, entre altres. També ha destacat com a escenògraf i dissenyador de vestuari. 

La trama ens presenta Ariadna, una escriptora que està novel·lant la vida i la mort de Mariana Pineda. La ingestió d'uns fàrmacs prescrits pel seu metge li provoca un desdoblement de personalitat en la de l'heroïna granadina, que dona peu a l'autor a fer reflexionar, en forma de monòleg, sobre la repressió política i les ànsies de llibertat, a més del paper controlador de l'Església, representada per una monja. 

Magnífiques les actuacions de Yolanda Marcos i de Cynthia Jiménez, en els papers de Mariana/Ariadna i la religiosa, especialment la primera en qui recau el pes de l'obra, complementada amb notables mostres dels seus dots musicals com a cantant. Sòbria i ajustada escenografia i perfecta organització logística d'Aparte Espacio Creativo en una sala plena de gom a gom. Sens dubte, una vetllada agradable.

.../...

La figura histórica de Mariana Pineda, heroína de la libertad y víctima del absolutismo borbónico, bien conocida y popularizada por Federico García Lorca, es la protagonista de la obra Mariana Pineda: bordando la República, de Ico Martín, que anoche se representó en el Aparte Espacio Creativo, una sala de pequeño formato de Las Palmas de Gran Canaria que recientemente inició su prometedora aventura de propuestas artísticas. Martín, nacido en la Isleta, en Las Palmas, es autor de varios textos teatrales como Pasión y Dinero, Cuando aúllan a los chacales, Trío de Gatas o No descubres a Míster William, entre otros. También ha destacado como escenógrafo y diseñador de vestuario.

La trama nos presenta a Ariadna, una escritora que está novelando la vida y la muerte de Mariana Pineda. La ingestión de unos fármacos prescritos por su médico le provoca un desdoble de personalidad en la de la heroína granadina, que da pie al autor a hacer reflexionar, en forma de monólogo, sobre la represión política y las ansias de libertad, además del papel controlador de la Iglesia, representada por una monja.

Magníficas las actuaciones de Yolanda Marcos y de Cynthia Jiménez, en los papeles de Mariana/Ariadna y la religiosa, especialmente la primera que es en quien recae el peso de la obra, complementada con notables muestras de sus dotes musicales como cantante. Sobria y ajustada escenografía y perfecta organización logística de Aparte Espacio Creativo en una sala llena hasta los topes. Sin duda una agradable velada.

Hola de nou / Hola de nuevo

Cinc anys després d'acomiadar-me del bloc, decideixo reobrir-lo per compartir amb els meus conciutadans canaris aquelles informacions, opinions o inquietuds que l'actualitat faci emergir. És per aquesta raó que, a partir d'ara, oferiré el text dels apunts en versions catalana i castellana.

Cinco años después de despedirme del blog, decido reabrirlo para compartir con mis conciudadanos canarios aquellas informaciones, opiniones o inquietudes que la actualidad haga emerger. Es por esta razón que, a partir de ahora, ofreceré el texto de los apuntes en versiones catalana y castellana.

De mudances

Aquest bloc està de mudances. Obert l'octubre de 2016, amb el propòsit de posar en contacte les realitats canària i catalana, Neigà acaba avui el seu trajecte a www.blogger.com. Durant disset mesos, i amb una periodicitat que s'ha volgut setmanal (els dissabtes), Neigà ha estat present a la xarxa amb el propòsit, com ja s'anunciava en el primer apunt, de divulgar temàtiques diverses de l'arxipèlag canari i alhora la poc coneguda petjada catalana. A l'hora de fer un balanç, el resultat ha estat satisfactori a nivell personal pel que té d'aprofundiment (o en molts casos descobriment) de coneixements històrics, geogràfics, polítics, culturals o socials, i del seu processament per a l'elaboració i presentació de textos. Però pel que fa a la presència pública i a l'impacte final del bloc, la conclusió és més decebedora. El nombre de visites rebudes ha estat inferior a l'esperat i, probablement, les causes cal buscar-les en les limitacions del servei que l'acull, el Blogger, en quant a capacitat de difusió de continguts. Això ens ha fet plantejar la migració a un entorn més favorable, que serà el que ofereix Vilaweb, on ja tenim allotjats dos blocs personals. Des de dissabte que ve, doncs, Neigà prosseguirà la seva activitat en una nova casa.

[Imatge: servimudanzas.com] 

Bàsquet!

(1) Escut del club.

Quan surti publicat aquest apunt ja s'estaran jugant les semifinals de la Copa del Rei (d'Espanya) de Bàsquet. Aquest any el torneig es decideix a Las Palmas, i el club amfitrió (i un dels vuit finalistes) és l'Herbalife Gran Canaria.

Aquest club de bàsquet va néixer el 1963 en el si del Colegio Claret, raó per la qual va ser conegut com Las Palmas Claret fins el 1988, quan va passar a ser Club Básquet Gran Canaria. Després, a aquest nom s'hi afegiria el dels respectius patrocinadors comercals. L'actual és l'Herbalife, la multinacional de productes dietètics que temps enrere va rebre acusacions, avui superades, de ser una empresa amb una organització piramidal. Havia jugat al Centro Insular de Deportes i des del 2014 ho fa al Gran Canaria Arena, amb capacitat per a 10.100 espectadors.

(2) El Gran Canaria Arena.

El 1985 comença la millor època d'aquest club, quan va pujar per primera vegada a la divisió d'honor de la Lliga ACB. Després d'una etapa irregular, el 1996 va tornar a ascendir fins a l'actualitat. El punt més alt del seu palmarès va ser la temporada 2012/13, quan va arribar a ser semifinalista. A la mateixa temporada, també va ser semifinalista de la Copa del Rei (el torneig que s'està jugant aquest cap de setmana) i l'any següent va ser finalista. També ha acaronat la glòria a l'Eurocup: finalista el 2014/15 i semifinalista el 2015/16. Les copes de campió, però, sembla que se li resisteixin.

(3) L'actual equip, al complert.

I la connexió catalana, quina és? Doncs a banda d'haver-se fundat al Colegio Claret, a l'actual plantilla del Gran Canaria hi trobem fins a tres compatriotes: el base Albert Oliver (de Terrassa) i els alers Oriol Paulí (de Girona) i Xavier Rabaseda (de Ripoll). Si el Barça queda eliminat de la competició, desitgem tota la sort del món a l'equip insular.

(4) Albert Oliver.

[Imatges: (1) i (3) cbgrancanaria.net; (2) i (4) Viquipèdia] 

Fa un fred que pela

Les illes Canàries es troben situades a la mateixa latitud que el Sàhara Occidental, el nord de Mauritània o Algèria i la seva temperatura mitjana és de 18º a l'hivern i 24º a l'estiu. Moltes hores de sol i unes precipitacions baixes (amb diferències entre illes, naturalment) completen el panorama meteorològic de l'arxipèlag. Un clima ben benigne, doncs, que justifica l'arribada de turistes i jubilats de tots els racons de l'Europa freda i humida a unes terres tòpicament càlides en tots sentits.
Però a les Canàries també pot arribar a fer molt fred. Aquesta setmana el temps ha estat el gran protagonista: pluges, tempestes, calamarsades, i el que és més impactant, neu. Els paisatges enfarinats dels cims han atret riuades d'autòctons i turistes, delerosos de tocar neu. Això si no es trobaven les carreteres tallades, que és el que ha passat en més d'una ocasió. Com que una imatge val per mil paraules, heus aquí un petit reportatge:

(1) El nom del pic de Las Nieves cobra tot el seu sentit

aquests dies. És el sostre de Gran Canària (1.965 m).

(2) Tot i que el pic canari per antonomàsia és el Teide. 

Aquesta foto s'ha tornat viral aquests dies, de forma

comprensible. 

(3) Una altra vista del Teide. Paisatge

amb friqui, com es pot apreciar.

(4) Ninot de neu a Gran Canària.

(5) Aquesta imatge és del 2017: calamarsada a Lanzarote.

[Imatges: (1) foto Juan Castro, www.laprovincia.es; (2) foto Lex Thoonen, www.laprovincia.es; (3) laopinion.es; (4) foto Andrés Cruz, www.laprovincia.es; (5) www.eldiario.es] 

Óscar Domínguez: una vida intensa (i 2)

Quan esclatà la guerra de 1936, Domínguez marxà definitivament de l'estat espanyol i s'instal·là a París, concretament al barri de Montparnasse, primer en un atelier i després en un pis cedit per César González Ruano, un escriptor i periodista que tindria una qüestionada trajectòria per la seva relació amb l'Alemanya nazi. A París continuà la seva activitat artística lligada al surrealisme. Ja abans de la guerra aquesta era la ciutat on el nostre protagonista ja havia pres contacte amb grans figures del moviment, com Dalí o André Breton (1934). També en el període prebèlic va experimentar amb les seves "decalcomanies sense objecte desconegut", va confeccionar objectes surrealistes i va participar en exposicions i manifestos. No oblidem una estància del pintor a Barcelona, en la qual adaptà al fotomuntatge el concepte de "cadàver exquisit", en origen un joc de paraules sense lògica a les quals se'ls dona un sentit, una tècnica molt del gust dels surrealistes.

Tornem a París. El 1938 Domínguez participà a l'Exposition internationale du surrealisme, a la Galerie des Beaux-Arts, amb gran èxit. Aquest mateix any coneix l'escriptor argentí Ernesto Sábato, amb qui mantindria una forta amistat caracteritzada per llargues estances a l'estudi del pintor delirant entre l'olor a trementina i ampolles de conyac o vi i incitacions al suïcidi, segons s'explica. Sábato marxaria al seu país natal i faria aparèixer Domínguez a la seva novel·la més important, Sobre héroes y tumbas.

(4) Domínguez, treballant al seu taller.

El 1938 tindria lloc un desgraciat episodi en la biografia d'Óscar Domínguez. En el transcurs d'una festa nocturna, Domínguez discutí acaloradament amb Esteve Francès, un pintor surrealista nascut a Portbou, pels comentaris despectius contra Remedios Varo, la parella sentimental d'aquest. La baralla pujà de to fins que el pintor tinerfeny llançà un got contra Francès amb la mala sort que una estella impactà contra un dels presents, Victor Brauner, que quedà borni. El greu incident tindria conseqüències de tota mena: fragmentació del grup surrealista (com a culminació de l'anterior marxa de Paul Eluard i de les ruptures de Dalí, Man Ray i altres), un greu sentiment de culpa per part de Domínguez i un canvi professional en Brauner, que sabé interpretar el seu incident (que per cert havia anunciat de manera premonitòria) com una nova oportunitat creativa.

(5) "Revolución"

Iniciada la Segona Guerra Mundial, Catalunya tornà a estar present en la vida de Domínguez. Després de residir algun temps a Perpinyà, en companyia dels esmentats Brauner i Varo, retornà a París, on es trobaria de forma assídua amb l'escultor Apel·les Fenosa al popular Café de Fiori i on participaria a les tertúlies del restaurant Le Catalan, per recomanació de Picasso. Alliberat París, per Domínguez s'obriria un dels períodes més equilibrats de la seva vida. Distanciat de Roma, es casaria amb Maud Bonneaud, una estudiant, participà en moltes exposicions a tota Europa i a Nova York, obtingué la nacionalitat francesa i afermà la seva amistat amb Picasso al temps que s'allunyà del surrealisme ortodox d'André Breton.

(6) A Txecoslovàquia.

Els anys 50 són ja de declivi. Els excessos en la seva vida bohèmia produïren estralls al seu organisme. Li aparegueren símptomes d'acromegàlia, que li deformava el rostre i les mans. La seva vida sentimental continuà sent agitada: trencà amb Maud, conegué l'escultora Nadine Effront que fou substituïda un temps després per la vescomtessa de Noailles, el suport de la qual va ser decisiu per exposar individualment en una galeria de París i obtenir un èxit rotund. Domínguez es movia ara pels ambients més selectes de la rive droite, abandonant completament la vida bohèmia anterior.
Els seus darrers anys foren també dramàtics. Fou ingressat tres vegades en sanatoris psiquiàtrics a causa de la beguda i, finalment, fou trobat mort al bany de casa seva. Amb talls en canells i turmells, morí del cop rebut en relliscar amb la seva sang.

[Informacions extretes de Viquipèdia; imatges: radio.cz]

Óscar Domínguez: una vida intensa (1)

(1) Óscar Domínguez (1906-1957)

Óscar Manuel Domínguez Palazón va ser un pintor surrealista canari, adscrit a la Generació del 27, de vida curta i trepidant i, com veurem, relacionat amb alguns dels més coneguts artistes del nostre país. El seu naixement el 1906 a San Cristóbal de La Laguna, Tenerife, ja semblava predestinar l'artista. Segons deien els rumors, va ser el resultat del retrobament dels seus pares (un terratinent de Tacoronte i una descendent de murcians) després de diverses desavinences sentimentals. Es deia que l'amant del seu pare havia intentat enverinar la seva mare: així li confessà el mateix Domínguez a un amic seu, si bé investigacions posteriors van atribuir l'intent d'assassinat a una servent. Es tractava, doncs, del producte de la fèrtil imaginació del pintor. La infància de Domínguez no va poder ser més dramàtica: abans dels cinc anys ja havia mort una germana seva, nounada i amb una deformació física, havia mort la seva pròpia mare i ell havia contret el que popularment es coneix com a "mal de San Vito", de la que es va recuperar després.

(2) Autoretrat (1926).

Jove rebel i alumne poc brillant, amb dinou anys marxà a París, formalment com a oficinista en negocis del seu pare (exportador de fruites), que li suposà un primer contacte amb un tipus de vida ben diferent, si bé hagué de retornar a les Illes Canàries per fer el servei militar. El 1928 exposà per primera vegada al Círculo de Bellas Artes de Tenerife, amb crítiques adverses que parlen de "teles tacades sense ordre preestablert". El 1931 morí el seu pare arruïnat, deixant la família a la intempèrie econòmica. Domínguez s'havia de guanyar la vida com a pintor publicista però també falsificant quadres de Monet, mentre continuava donant corda a la seva creativitat. El 1932 exposà les primeres obres surrealistes, amb crítiques molt més favorables, i l'any següent tingué lloc la primera exposició individual.

(3) Désir d'été (1934)

Amb un peu a Tenerife i un altre a París, en aquesta ciutat conegué Roma, una pianista polonesa de família benestant amb qui visqué de forma bohèmia al barri de Montmartre. Continuaren les exposicions: al Círculo Mercantil de Las Palmas (1933), a la II Exposició Internacional Surrealista a Tenerife (1935), que el posà en contacte amb Picasso, Miró, Dalí, Max Ernst, Duchamp i molts més, i de nou al Círculo de Bellas Artes (1936), just abans de l'inici de la guerra d'Espanya, moment en què, dotat d'un passaport fals i a bord d'un vaixell fruiter marxà definitivament de la seva terra natal per establir-se a París de forma definitiva.

[continuarà]

[Informacions extretes de Viquipèdia; imatges: (1) datuopinion.com, (2 i 3) totallyhistory.com]  

 

Els 'ranchos'

Arriba el Nadal i una de les tradicions que han perviscut fins els nostres dies a les Canàries és la dels ranchos de ánimas o ranchos de pascuas. En origen eren una mena de comitiva que desfilava pels carrers demanant almoines pels difunts pobres, i ho feien ballant i acompanyats de diversos instruments de percussió (panderos, chácaras o tambors) amb un ritme trist i monòton. Era executada només per homes organitzats en grups lligats a confraries religioses, que sortien en qualsevol època de l'any, si bé s'intensificava a l'hivern, quan menys activitat agrícola hi havia.

(1) Antic rancho de ánimas pels carrers de Teror.

L'origen cal buscar-lo amb l'arribada dels franciscans a les illes i la seva pràctica de pidolar almoines en nom dels difunts, que s'incrementà a partir del Concili de Trento i la seva reafirmació del Purgatori. Com passa amb altres manifestacions del folklore canari, s'hi troba una barreja d'elements aborígens, peninsulars i africans. Per exemple, la principal composició poètica emprada era el zéjel, típica dels mossàrabs.

(2) Rancho de pascuas a Teguise (Lanzarote).

Encara que s'havien estès per tot l'arxipèlag, avui només es conserven uns pocs grups a Gran Canària, Fuerteventura i Lanzarote. Entre altres ranchos de ánimas destaquen els d'Arbejales-Teror, el de La Aldea i el de Valsequillo tots a Gran Canària, però és a Lanzarote on perviuen la majoria. A Teguise hi trobem un dels més antics ranchos de pascua, adaptació nadalenca dels d'ànimes.  Convertit en un espectacle que atreu a autòctons i visitants, incorpora alguna peculiaritat que no trobem en altres llocs, com el fet de disposar d'un cos de ball format per quatre persones, que executa diversos moviments (el salto del pastor o el besapié) sense donar mai l'esquena a la figura del Nen Jesús.

(3) Rancho de pascuas d'Haría (Lanzarote).

Els ranchos: una manifestació cultural i religiosa a preservar.

[Informacions extretes de Viquipèdia, www.lavozdelanzarote.com i exporanchoteror.blogspot.com.es; imatges: (1) exporanchoteror, (2) historiadeteguise.com, (3) historiadeharia.com]

Pantone 7406

La bandera de les Illes Canàries, de la qual ja vam parlar una vegada, és composta, com tothom sap, per tres franges verticals de color blanc, blau i groc. Així es va establir el 1961 quan va ser creada pel moviment Canarias Libre, així l'ha adoptat l'independentisme modern i així va quedar fixat també legalment pel vigent estatut d'autonomia. Com que el darrer dels tres colors està tant de rabiosa actualitat a casa nostra, és oportú investigar perquè la bandera canària du el color groc.

(1) Que no falti el groc.

En principi aquests tres colors no tenen cap significació concreta, però tradicionalment s'ha acceptat que és una combinació de les antigues banderes de les províncies marítimes de Tenerife (blanca i blava) i Gran Canària (blava i groga). Les actuals illes amb el mateix nom han heretat els colors.

(2) Bandera gegant a Las Palmas.

Anant una passa enrere sembla que l'adopció, en el cas de Gran Canària, del blau i el groc com a bandera marítima (el 27 de novembre de 1867, fa 150 anys justos) va ser completament arbitrària però es diu que el blau remet al mar i el groc als cims de l'illa. Certament, l'intens blau de l'Atlàntic grancanari i els colors terrosos de les seves muntanyes fan plausible aquesta interpretació.

(3) Els "groguets" canaris.

Quan el principal equip de futbol de les illes, la Unión Deportiva Las Palmas, es va fundar i va haver de decidir els colors de la seva equipació (1949), va adoptar els mateixos que els de l'illa: samarreta groga, pantalons blaus i mitjons blaus amb la vora groga. El periòdic Canarias Deportiva interpretava aquests colors, de forma poètica, com "el oro de nuestras playas y el azul de nuestro mar". També serveix.

Per cert, el groc de la bandera canària és un Pantone 7406.

[Informació extreta de Viquipèdia; imatges: (1) www.noticanarias.com, (2) panoramio.com, (3) www.elgoldigital.com]