De mudances

Aquest bloc està de mudances. Obert l'octubre de 2016, amb el propòsit de posar en contacte les realitats canària i catalana, Neigà acaba avui el seu trajecte a www.blogger.com. Durant disset mesos, i amb una periodicitat que s'ha volgut setmanal (els dissabtes), Neigà ha estat present a la xarxa amb el propòsit, com ja s'anunciava en el primer apunt, de divulgar temàtiques diverses de l'arxipèlag canari i alhora la poc coneguda petjada catalana. A l'hora de fer un balanç, el resultat ha estat satisfactori a nivell personal pel que té d'aprofundiment (o en molts casos descobriment) de coneixements històrics, geogràfics, polítics, culturals o socials, i del seu processament per a l'elaboració i presentació de textos. Però pel que fa a la presència pública i a l'impacte final del bloc, la conclusió és més decebedora. El nombre de visites rebudes ha estat inferior a l'esperat i, probablement, les causes cal buscar-les en les limitacions del servei que l'acull, el Blogger, en quant a capacitat de difusió de continguts. Això ens ha fet plantejar la migració a un entorn més favorable, que serà el que ofereix Vilaweb, on ja tenim allotjats dos blocs personals. Des de dissabte que ve, doncs, Neigà prosseguirà la seva activitat en una nova casa.

[Imatge: servimudanzas.com] 

Bàsquet!

(1) Escut del club.

Quan surti publicat aquest apunt ja s'estaran jugant les semifinals de la Copa del Rei (d'Espanya) de Bàsquet. Aquest any el torneig es decideix a Las Palmas, i el club amfitrió (i un dels vuit finalistes) és l'Herbalife Gran Canaria.

Aquest club de bàsquet va néixer el 1963 en el si del Colegio Claret, raó per la qual va ser conegut com Las Palmas Claret fins el 1988, quan va passar a ser Club Básquet Gran Canaria. Després, a aquest nom s'hi afegiria el dels respectius patrocinadors comercals. L'actual és l'Herbalife, la multinacional de productes dietètics que temps enrere va rebre acusacions, avui superades, de ser una empresa amb una organització piramidal. Havia jugat al Centro Insular de Deportes i des del 2014 ho fa al Gran Canaria Arena, amb capacitat per a 10.100 espectadors.

(2) El Gran Canaria Arena.

El 1985 comença la millor època d'aquest club, quan va pujar per primera vegada a la divisió d'honor de la Lliga ACB. Després d'una etapa irregular, el 1996 va tornar a ascendir fins a l'actualitat. El punt més alt del seu palmarès va ser la temporada 2012/13, quan va arribar a ser semifinalista. A la mateixa temporada, també va ser semifinalista de la Copa del Rei (el torneig que s'està jugant aquest cap de setmana) i l'any següent va ser finalista. També ha acaronat la glòria a l'Eurocup: finalista el 2014/15 i semifinalista el 2015/16. Les copes de campió, però, sembla que se li resisteixin.

(3) L'actual equip, al complert.

I la connexió catalana, quina és? Doncs a banda d'haver-se fundat al Colegio Claret, a l'actual plantilla del Gran Canaria hi trobem fins a tres compatriotes: el base Albert Oliver (de Terrassa) i els alers Oriol Paulí (de Girona) i Xavier Rabaseda (de Ripoll). Si el Barça queda eliminat de la competició, desitgem tota la sort del món a l'equip insular.

(4) Albert Oliver.

[Imatges: (1) i (3) cbgrancanaria.net; (2) i (4) Viquipèdia] 

Fa un fred que pela

Les illes Canàries es troben situades a la mateixa latitud que el Sàhara Occidental, el nord de Mauritània o Algèria i la seva temperatura mitjana és de 18º a l'hivern i 24º a l'estiu. Moltes hores de sol i unes precipitacions baixes (amb diferències entre illes, naturalment) completen el panorama meteorològic de l'arxipèlag. Un clima ben benigne, doncs, que justifica l'arribada de turistes i jubilats de tots els racons de l'Europa freda i humida a unes terres tòpicament càlides en tots sentits.
Però a les Canàries també pot arribar a fer molt fred. Aquesta setmana el temps ha estat el gran protagonista: pluges, tempestes, calamarsades, i el que és més impactant, neu. Els paisatges enfarinats dels cims han atret riuades d'autòctons i turistes, delerosos de tocar neu. Això si no es trobaven les carreteres tallades, que és el que ha passat en més d'una ocasió. Com que una imatge val per mil paraules, heus aquí un petit reportatge:

(1) El nom del pic de Las Nieves cobra tot el seu sentit

aquests dies. És el sostre de Gran Canària (1.965 m).

(2) Tot i que el pic canari per antonomàsia és el Teide. 

Aquesta foto s'ha tornat viral aquests dies, de forma

comprensible. 

(3) Una altra vista del Teide. Paisatge

amb friqui, com es pot apreciar.

(4) Ninot de neu a Gran Canària.

(5) Aquesta imatge és del 2017: calamarsada a Lanzarote.

[Imatges: (1) foto Juan Castro, www.laprovincia.es; (2) foto Lex Thoonen, www.laprovincia.es; (3) laopinion.es; (4) foto Andrés Cruz, www.laprovincia.es; (5) www.eldiario.es] 

Óscar Domínguez: una vida intensa (i 2)

Quan esclatà la guerra de 1936, Domínguez marxà definitivament de l'estat espanyol i s'instal·là a París, concretament al barri de Montparnasse, primer en un atelier i després en un pis cedit per César González Ruano, un escriptor i periodista que tindria una qüestionada trajectòria per la seva relació amb l'Alemanya nazi. A París continuà la seva activitat artística lligada al surrealisme. Ja abans de la guerra aquesta era la ciutat on el nostre protagonista ja havia pres contacte amb grans figures del moviment, com Dalí o André Breton (1934). També en el període prebèlic va experimentar amb les seves "decalcomanies sense objecte desconegut", va confeccionar objectes surrealistes i va participar en exposicions i manifestos. No oblidem una estància del pintor a Barcelona, en la qual adaptà al fotomuntatge el concepte de "cadàver exquisit", en origen un joc de paraules sense lògica a les quals se'ls dona un sentit, una tècnica molt del gust dels surrealistes.

Tornem a París. El 1938 Domínguez participà a l'Exposition internationale du surrealisme, a la Galerie des Beaux-Arts, amb gran èxit. Aquest mateix any coneix l'escriptor argentí Ernesto Sábato, amb qui mantindria una forta amistat caracteritzada per llargues estances a l'estudi del pintor delirant entre l'olor a trementina i ampolles de conyac o vi i incitacions al suïcidi, segons s'explica. Sábato marxaria al seu país natal i faria aparèixer Domínguez a la seva novel·la més important, Sobre héroes y tumbas.

(4) Domínguez, treballant al seu taller.

El 1938 tindria lloc un desgraciat episodi en la biografia d'Óscar Domínguez. En el transcurs d'una festa nocturna, Domínguez discutí acaloradament amb Esteve Francès, un pintor surrealista nascut a Portbou, pels comentaris despectius contra Remedios Varo, la parella sentimental d'aquest. La baralla pujà de to fins que el pintor tinerfeny llançà un got contra Francès amb la mala sort que una estella impactà contra un dels presents, Victor Brauner, que quedà borni. El greu incident tindria conseqüències de tota mena: fragmentació del grup surrealista (com a culminació de l'anterior marxa de Paul Eluard i de les ruptures de Dalí, Man Ray i altres), un greu sentiment de culpa per part de Domínguez i un canvi professional en Brauner, que sabé interpretar el seu incident (que per cert havia anunciat de manera premonitòria) com una nova oportunitat creativa.

(5) "Revolución"

Iniciada la Segona Guerra Mundial, Catalunya tornà a estar present en la vida de Domínguez. Després de residir algun temps a Perpinyà, en companyia dels esmentats Brauner i Varo, retornà a París, on es trobaria de forma assídua amb l'escultor Apel·les Fenosa al popular Café de Fiori i on participaria a les tertúlies del restaurant Le Catalan, per recomanació de Picasso. Alliberat París, per Domínguez s'obriria un dels períodes més equilibrats de la seva vida. Distanciat de Roma, es casaria amb Maud Bonneaud, una estudiant, participà en moltes exposicions a tota Europa i a Nova York, obtingué la nacionalitat francesa i afermà la seva amistat amb Picasso al temps que s'allunyà del surrealisme ortodox d'André Breton.

(6) A Txecoslovàquia.

Els anys 50 són ja de declivi. Els excessos en la seva vida bohèmia produïren estralls al seu organisme. Li aparegueren símptomes d'acromegàlia, que li deformava el rostre i les mans. La seva vida sentimental continuà sent agitada: trencà amb Maud, conegué l'escultora Nadine Effront que fou substituïda un temps després per la vescomtessa de Noailles, el suport de la qual va ser decisiu per exposar individualment en una galeria de París i obtenir un èxit rotund. Domínguez es movia ara pels ambients més selectes de la rive droite, abandonant completament la vida bohèmia anterior.
Els seus darrers anys foren també dramàtics. Fou ingressat tres vegades en sanatoris psiquiàtrics a causa de la beguda i, finalment, fou trobat mort al bany de casa seva. Amb talls en canells i turmells, morí del cop rebut en relliscar amb la seva sang.

[Informacions extretes de Viquipèdia; imatges: radio.cz]

Óscar Domínguez: una vida intensa (1)

(1) Óscar Domínguez (1906-1957)

Óscar Manuel Domínguez Palazón va ser un pintor surrealista canari, adscrit a la Generació del 27, de vida curta i trepidant i, com veurem, relacionat amb alguns dels més coneguts artistes del nostre país. El seu naixement el 1906 a San Cristóbal de La Laguna, Tenerife, ja semblava predestinar l'artista. Segons deien els rumors, va ser el resultat del retrobament dels seus pares (un terratinent de Tacoronte i una descendent de murcians) després de diverses desavinences sentimentals. Es deia que l'amant del seu pare havia intentat enverinar la seva mare: així li confessà el mateix Domínguez a un amic seu, si bé investigacions posteriors van atribuir l'intent d'assassinat a una servent. Es tractava, doncs, del producte de la fèrtil imaginació del pintor. La infància de Domínguez no va poder ser més dramàtica: abans dels cinc anys ja havia mort una germana seva, nounada i amb una deformació física, havia mort la seva pròpia mare i ell havia contret el que popularment es coneix com a "mal de San Vito", de la que es va recuperar després.

(2) Autoretrat (1926).

Jove rebel i alumne poc brillant, amb dinou anys marxà a París, formalment com a oficinista en negocis del seu pare (exportador de fruites), que li suposà un primer contacte amb un tipus de vida ben diferent, si bé hagué de retornar a les Illes Canàries per fer el servei militar. El 1928 exposà per primera vegada al Círculo de Bellas Artes de Tenerife, amb crítiques adverses que parlen de "teles tacades sense ordre preestablert". El 1931 morí el seu pare arruïnat, deixant la família a la intempèrie econòmica. Domínguez s'havia de guanyar la vida com a pintor publicista però també falsificant quadres de Monet, mentre continuava donant corda a la seva creativitat. El 1932 exposà les primeres obres surrealistes, amb crítiques molt més favorables, i l'any següent tingué lloc la primera exposició individual.

(3) Désir d'été (1934)

Amb un peu a Tenerife i un altre a París, en aquesta ciutat conegué Roma, una pianista polonesa de família benestant amb qui visqué de forma bohèmia al barri de Montmartre. Continuaren les exposicions: al Círculo Mercantil de Las Palmas (1933), a la II Exposició Internacional Surrealista a Tenerife (1935), que el posà en contacte amb Picasso, Miró, Dalí, Max Ernst, Duchamp i molts més, i de nou al Círculo de Bellas Artes (1936), just abans de l'inici de la guerra d'Espanya, moment en què, dotat d'un passaport fals i a bord d'un vaixell fruiter marxà definitivament de la seva terra natal per establir-se a París de forma definitiva.

[continuarà]

[Informacions extretes de Viquipèdia; imatges: (1) datuopinion.com, (2 i 3) totallyhistory.com]  

 

Els 'ranchos'

Arriba el Nadal i una de les tradicions que han perviscut fins els nostres dies a les Canàries és la dels ranchos de ánimas o ranchos de pascuas. En origen eren una mena de comitiva que desfilava pels carrers demanant almoines pels difunts pobres, i ho feien ballant i acompanyats de diversos instruments de percussió (panderos, chácaras o tambors) amb un ritme trist i monòton. Era executada només per homes organitzats en grups lligats a confraries religioses, que sortien en qualsevol època de l'any, si bé s'intensificava a l'hivern, quan menys activitat agrícola hi havia.

(1) Antic rancho de ánimas pels carrers de Teror.

L'origen cal buscar-lo amb l'arribada dels franciscans a les illes i la seva pràctica de pidolar almoines en nom dels difunts, que s'incrementà a partir del Concili de Trento i la seva reafirmació del Purgatori. Com passa amb altres manifestacions del folklore canari, s'hi troba una barreja d'elements aborígens, peninsulars i africans. Per exemple, la principal composició poètica emprada era el zéjel, típica dels mossàrabs.

(2) Rancho de pascuas a Teguise (Lanzarote).

Encara que s'havien estès per tot l'arxipèlag, avui només es conserven uns pocs grups a Gran Canària, Fuerteventura i Lanzarote. Entre altres ranchos de ánimas destaquen els d'Arbejales-Teror, el de La Aldea i el de Valsequillo tots a Gran Canària, però és a Lanzarote on perviuen la majoria. A Teguise hi trobem un dels més antics ranchos de pascua, adaptació nadalenca dels d'ànimes.  Convertit en un espectacle que atreu a autòctons i visitants, incorpora alguna peculiaritat que no trobem en altres llocs, com el fet de disposar d'un cos de ball format per quatre persones, que executa diversos moviments (el salto del pastor o el besapié) sense donar mai l'esquena a la figura del Nen Jesús.

(3) Rancho de pascuas d'Haría (Lanzarote).

Els ranchos: una manifestació cultural i religiosa a preservar.

[Informacions extretes de Viquipèdia, www.lavozdelanzarote.com i exporanchoteror.blogspot.com.es; imatges: (1) exporanchoteror, (2) historiadeteguise.com, (3) historiadeharia.com]

Pantone 7406

La bandera de les Illes Canàries, de la qual ja vam parlar una vegada, és composta, com tothom sap, per tres franges verticals de color blanc, blau i groc. Així es va establir el 1961 quan va ser creada pel moviment Canarias Libre, així l'ha adoptat l'independentisme modern i així va quedar fixat també legalment pel vigent estatut d'autonomia. Com que el darrer dels tres colors està tant de rabiosa actualitat a casa nostra, és oportú investigar perquè la bandera canària du el color groc.

(1) Que no falti el groc.

En principi aquests tres colors no tenen cap significació concreta, però tradicionalment s'ha acceptat que és una combinació de les antigues banderes de les províncies marítimes de Tenerife (blanca i blava) i Gran Canària (blava i groga). Les actuals illes amb el mateix nom han heretat els colors.

(2) Bandera gegant a Las Palmas.

Anant una passa enrere sembla que l'adopció, en el cas de Gran Canària, del blau i el groc com a bandera marítima (el 27 de novembre de 1867, fa 150 anys justos) va ser completament arbitrària però es diu que el blau remet al mar i el groc als cims de l'illa. Certament, l'intens blau de l'Atlàntic grancanari i els colors terrosos de les seves muntanyes fan plausible aquesta interpretació.

(3) Els "groguets" canaris.

Quan el principal equip de futbol de les illes, la Unión Deportiva Las Palmas, es va fundar i va haver de decidir els colors de la seva equipació (1949), va adoptar els mateixos que els de l'illa: samarreta groga, pantalons blaus i mitjons blaus amb la vora groga. El periòdic Canarias Deportiva interpretava aquests colors, de forma poètica, com "el oro de nuestras playas y el azul de nuestro mar". També serveix.

Per cert, el groc de la bandera canària és un Pantone 7406.

[Informació extreta de Viquipèdia; imatges: (1) www.noticanarias.com, (2) panoramio.com, (3) www.elgoldigital.com]

Doramas, el darrer canari

(1) Monument-font dedicat a Doramas, a Arucas.

Doramas és el nom d'un guerrer aborigen canari que es va convertir en un dels principals líders de la resistència indígena contra la conquesta castellana de l'arxipèlag. Les cròniques el presenten com un cabdill valerós, esforçat i rebel, i la seva mort, a mans de les forces invasores, va ser considerada una gran pèrdua per la moral de l'illa de Gran Canària, per la qual cosa l'historiador Viera y Clavijo el denomina "el darrer dels canaris".

(2) Doramas, en acció.

Havia nascut cap el 1440 a la zona de l'actual Telde. "Doramas" deriva, sembla, de la paraula amaziq durarammas i significaria "muntanyes amples", fent referència al nas del nostre personatge, a qui les cròniques descrivien amb un nas petit però amb les fosses amples, a més d'un rostre rodó, d'esquena ampla i no molt alt de cos. Les primeres notícies que en tenim són ja d'adult, quan es dedicava a robar ramats. Pertanyia a la classe social més baixa, els "esquilats", pel fet d'estar obligats a dur el pèl curt. Davant l'arribada dels castellans, començà la seva activitat guerrillera contra els invasors fins assolir victòries militars que, a més de donar-li fama, el durien a autoproclamar-se guaire amb el rebuig dels nobles. Tot i així, després de diversos vicissituds, a Doramas l'acabarien considerant una mena de capità de guaires, en qualitat del qual comandà els guerrers canaris contra l'exèrcit de l'aragonès Juan Rejón, que acabava de fundar (1478) el Real de Las Palmas, nucli originari de l'actual capital. L'enfrontament durà més de tres hores sense cedir cap dels dos bàndols fins que Rejón ferí personalment Doramas clavant-li una llançada a la cuixa i fent-lo presoner. Els autòctons es retirarien desmoralitzats deixant tres-centes baixes contra sis de l'enemic.

(3) Juan Rejón i Pedro de Vera.

Posat en llibertat, Doramas es dedicaria novament a activitats guerrilleres fins que l'agost de 1481 Pedro de Vera, successor de Rejón, organitzà una nova campanya contra el nostre protagonista. La cruenta i desigual batalla acabà amb la rendició dels canaris i la mort de Doramas. Per ordre del governador, fou decapitat i el seu cap exposat com escarment de la rebel·lió, talment com el nostre general Moragues. Segons l'historiador Abreu Galindo, el cos fou enterrat a la muntanya d'Arucas, en una tanca de pedres i una creu que el segle XVII encara eren visibles.

(4) Detall del parc Doramas, a Las Palmas.

La memòria de Doramas ha perdurat fins els nostres dies. Un dels parcs més antics i bucòlics de Las Palmas porta el seu nom mentre que una estàtua de l'escultor Cárdenes, erigida a la mateixa capital, avui es troba en parador desconegut. La que sí que es pot contemplar és la d'Arucas. No han tingut tanta sort les peticions de grups nacionalistes canaris de canviar el nom de la plaça Príncipe de Asturias de Santa Cruz de Tenerife per la de plaça Doramas. Tot arribarà.

[Informació extreta de la revista digital mundoguanche.com, núm. 18 (2007); imatges: (1) Viquipèdia, (2) mundoguanche.com, (3) delazecalameka.blogspot, (4) lpavisit.com]

Conflictes

L'aplicació a Catalunya de l'article 155 de la Constitució espanyola (injusta i desproporcionada, i amb evident ànim de revenja, però aquest no és el tema) ha posat d'actualitat que a finals dels anys noranta l'ombra del mateix article va planar sobre les Canàries. El conflicte va venir com a conseqüència de l'entrada de l'estat espanyol a la Unió Europea, que obligava a aplicar l'eliminació dels aranzels. Aquesta mesura suposava un perjudici econòmic per a les illes, de manera que el govern d'aleshores (parlem de 1989), presidit per Lorenzo Olarte (del CDS) s'hi va negar i va exigir excepcions fiscals per entrar a la Unió Europea.

(1) Lorenzo Olarte.

Aquest tímid gest de plantar cara va fer reaccionar el govern espanyol de Felipe González, que va advertir-lo per carta de la possibilitat d'aplicar l'article 155. Olarte, segons ha confessat anys més tard, no només va menysprear l'amenaça ("vam passar olímpicament de la carta") sinó que va contestar-la amb una altra de més grossa: crear un estat propi. Com en l'acudit del dentista ("oi que no ens farem mal?") la jugada va sortir bona i es va arribar a una solució al conflicte.

Els litigis canari (ja remot en el temps) i català, ben actual, no admeten comparació ni en el fons, ni en les formes, però l'antecedent illenc és un bon exemple que il·lustra la possibilitat d'arribar a acords quan totes dues parts ho volen sincerament. Totes dues.

(2) Paulino Rivero, a l'esquerra de la imatge.

Anys més tard es va produir un altre incident polític amb l'estat que també té algun paral·lelisme amb Catalunya. Va ser el 2014 quan el llavors president Paulino Rivero, de Coalició Canària, va proposar per al mes de novembre una consulta ciutadana sobre les prospeccions petrolieres, previstes en aigües de Lanzarote i Fuerteventura, i que havien provocat un enorme rebuig polític i social, incloent empresaris turístics i ecologistes. Unes prospeccions, per cert, concedides pel govern espanyol a Repsol i autoritzades enmig de les vacances d'agost.

El simple fet de facilitar que la societat s'expressés sobre un tema que li afectava directament va posar en guàrdia el govern central, que s'hi va mostrar radicalment en contra per boca del ministre competent, el canari (quina casualitat) José Manuel Soria. Que el govern Rivero declarés que volia executar el seu projecte de forma escrupolosament constitucional no va evitar una campanya de desprestigi i ridiculització contra els desitjos dels canaris: estava ja propera la consulta catalana del 9-N i Madrid no estava disposat a que s'estenguessin aquestes pràctiques pels territoris. Aquí no hi havia d'haver cafè per ningú.

(3) Manifestació contra les prospeccions petrolieres.

Al revés del que va passar amb Olarte, la simple amenaça espanyola del Tribunal Constitucional va provocar que Rivero guardés la consulta al calaix. De fet, tampoc van tenir lloc les tan qüestionades prospeccions. Al final, van guanyar la partida, que és del que es tractava.

[Imatges: (1) rac1.cat; (2) elconfidencialautonomico.com; (3) paulinorivero.com]

Feliç 'tawwurt n awilan'!

Feliç any nou! Pel que sabem, durant el període precolonial, l'any canari començava amb el solstici d'estiu (tawwurt n awilan), és a dir el 21 de juny. Falten, per tant, quatre dies. Així ho descrivia Marín de Cubas en la seva Historia de las Siete Islas de Canaria (1687): "Calculaven el seu any, anomenat acano, per lunacions de vint-i-nou dies (solars) a partir de la lluna nova. Començava l'estiu, quan el sol entra a la constel·lació del Cranc el 21 de juny".

(1) Suposat calendari de la cova pintada de Gáldar.

Més modernament, l'historiador Bethancourt Alfonso recollí alguns testimonis de la tradició oral: "un pastor diu que 'els guanxes acostumaven un dia de l'any del mes de juny, que creu que era el mateix dia de Sant Joan, la vigília, a fer una foguera i llençar-hi bèsties degollades amb un faime (ganivet) de sabina (fusta), fins que el fum pugés dret al cel, i creien en això com si fos cosa de religió'".

(2) Beñesmer 2010.

Era una data de celebracions: "a la primera conjunció (és a dir, a la primera lluna nova després del solstici d'estiu) celebraven nou dies de festa per la collita", diu Marín de Cubas. La festa de final del cicle agrícola rebia el nom de beñesmer i reunia tota la societat, sense distinció de classes.

(3) Recreació del beñesmer.

A la Canàries moderna ha subsistit el record d'aquestes celebracions antigues. Per exemple, per iniciativa popular es fan recreacions del beñesmer per aquesta època de l'any, amb mostres tradicionals diverses: el ball del tajaraste, la crema de la tislit wukccud ("la nòvia vegetal") o el guatatiboa (banquet), juntament amb altres tradicions del solstici d'estiu ben populars també a casa nostra, com el salt de la foguera. el bany al mar a mitja nit o veure sortir el sol a la platja. Són recreacions fetes amb el màxim rigor històric i allunyades de qualsevol banalització o interès comercial.


Un altre exemple. La Fundació Cultural Tamaimos (entitat privada a favor de la cultura i la identitat canàries, de caire progressista), organitzarà el proper 23 de juny, per segon any consecutiu, un Guatatiboa n magec (literalment, "banquet al sol"), un dinar popular a l'aire lliure per celebrar l'any nou. El menú, com pertoca, estarà compost de plats autòctons, com formatges, amanida de créixens, sancocho amb mojo i cóc de Moya. 25 eurets.

[Imatges: (1) www3.gobiernodecanarias.org; (2) atamarazayt.blogspot.com.es; (3) izuran.blogspot.es]