Quan esclatà la guerra de 1936, Domínguez marxà definitivament de l'estat espanyol i s'instal·là a París, concretament al barri de Montparnasse, primer en un
atelier i després en un pis cedit per César González Ruano, un escriptor i periodista que tindria una qüestionada trajectòria per la seva relació amb l'Alemanya nazi. A París continuà la seva activitat artística lligada al surrealisme. Ja abans de la guerra aquesta era la ciutat on el nostre protagonista ja havia pres contacte amb grans figures del moviment, com Dalí o André Breton (1934). També en el període prebèlic va experimentar amb les seves "decalcomanies sense objecte desconegut", va confeccionar objectes surrealistes i va participar en exposicions i manifestos. No oblidem una estància del pintor a Barcelona, en la qual adaptà al fotomuntatge el concepte de "cadàver exquisit", en origen un joc de paraules sense lògica a les quals se'ls dona un sentit, una tècnica molt del gust dels surrealistes.
Tornem a París. El 1938 Domínguez participà a l'
Exposition internationale du surrealisme, a la Galerie des Beaux-Arts, amb gran èxit. Aquest mateix any coneix l'escriptor argentí Ernesto Sábato, amb qui mantindria una forta amistat caracteritzada per llargues estances a l'estudi del pintor delirant entre l'olor a trementina i ampolles de conyac o vi i incitacions al suïcidi, segons s'explica. Sábato marxaria al seu país natal i faria aparèixer Domínguez a la seva novel·la més important,
Sobre héroes y tumbas.
 |
| (4) Domínguez, treballant al seu taller. |
El 1938 tindria lloc un desgraciat episodi en la biografia d'Óscar Domínguez. En el transcurs d'una festa nocturna, Domínguez discutí acaloradament amb Esteve Francès, un pintor surrealista nascut a Portbou, pels comentaris despectius contra Remedios Varo, la parella sentimental d'aquest. La baralla pujà de to fins que el pintor tinerfeny llançà un got contra Francès amb la mala sort que una estella impactà contra un dels presents, Victor Brauner, que quedà borni. El greu incident tindria conseqüències de tota mena: fragmentació del grup surrealista (com a culminació de l'anterior marxa de Paul Eluard i de les ruptures de Dalí, Man Ray i altres), un greu sentiment de culpa per part de Domínguez i un canvi professional en Brauner, que sabé interpretar el seu incident (que per cert havia anunciat de manera premonitòria) com una nova oportunitat creativa.
 |
| (5) "Revolución" |
Iniciada la Segona Guerra Mundial, Catalunya tornà a estar present en la vida de Domínguez. Després de residir algun temps a Perpinyà, en companyia dels esmentats Brauner i Varo, retornà a París, on es trobaria de forma assídua amb l'escultor Apel·les Fenosa al popular Café de Fiori i on participaria a les tertúlies del restaurant Le Catalan, per recomanació de Picasso. Alliberat París, per Domínguez s'obriria un dels períodes més equilibrats de la seva vida. Distanciat de Roma, es casaria amb Maud Bonneaud, una estudiant, participà en moltes exposicions a tota Europa i a Nova York, obtingué la nacionalitat francesa i afermà la seva amistat amb Picasso al temps que s'allunyà del surrealisme ortodox d'André Breton.
 |
| (6) A Txecoslovàquia. |
Els anys 50 són ja de declivi. Els excessos en la seva vida bohèmia produïren estralls al seu organisme. Li aparegueren símptomes d'acromegàlia, que li deformava el rostre i les mans. La seva vida sentimental continuà sent agitada: trencà amb Maud, conegué l'escultora Nadine Effront que fou substituïda un temps després per la vescomtessa de Noailles, el suport de la qual va ser decisiu per exposar individualment en una galeria de París i obtenir un èxit rotund. Domínguez es movia ara pels ambients més selectes de la
rive droite, abandonant completament la vida bohèmia anterior.
Els seus darrers anys foren també dramàtics. Fou ingressat tres vegades en sanatoris psiquiàtrics a causa de la beguda i, finalment, fou trobat mort al bany de casa seva. Amb talls en canells i turmells, morí del cop rebut en relliscar amb la seva sang.
[Informacions extretes de Viquipèdia; imatges: radio.cz]
