'Calima rosa'

Programada dins del cicle "Diversidad, Igualdad y Cultura" de la Filmoteca Canaria, oportunament en vigílies del 28 de juny, ahir es projectà al Teatro Guiniguada l'òpera prima d'Ismael Cabrera Calima rosa, un documental que recull set històries (una per cada illa canària) de persones LGTB, col·lectiu sistemàticament silenciat i marginalitzat. En totes elles afloren la pèrdua, l'autodescobriment, la capacitat de superació, la incomprensió social o familiar i els treballs marginals. En paraules del seu director, el film "aposta completament per la llibertat, la diversitat i per la continuïtat d'uns drets que hem de seguir defensant".

Vam conèixer trajectòries tan dispars (i alhora amb molts punts en comú) com la d'una lesbiana d'El Hierro, una transsexual de Gran Canària o una parella de gais de Lanzarote amb un fill adoptat. Especialment colpidors són els capítols dedicats a La Gomera (la memòria popular sobre José, nascut amb trets d'hermafroditisme) i Fuerteventura (amb fragments d'una entrevista al darrer reclòs al penal de Tefía, cruel destinació dels vagos y maleantes). 

La pel·lícula em va agradar molt: a més de l'atractiva manera de plantejar una temàtica de perpètua (i necessària) actualitat, la vaig trobar tècnicament molt ben feta. Per a l'anècdota personal queda el fet que a la sala, just al meu costat, s'assegué l'Elena, la transsexual a què ja he fet referència, una dona amb una trajectòria personal complicada, plena de vicissituds i superacions, un model a respectar i admirar. Fou llargament ovacionada a l'acabar la projecció. Un honor tenir-la de fugaç veïna. 

***

Programada dentro del ciclo "Diversidad, Igualdad y Cultura" de la Filmoteca Canaria, oportunamente en vísperas del 28 de junio, ayer se proyectó en el Teatro Guiniguada la ópera prima de Ismael Cabrera Calima rosa, un documental que recoge siete historias (una por cada isla canaria) de personas LGTB, colectivo sistemáticamente silenciado y marginalizado. En todas ellas afloran la pérdida, el autodescubrimiento, la capacidad de superación, la incomprensión social o familiar y los trabajos marginales. En palabras de su director, el filme "apuesta completamente por la libertad, la diversidad y por la continuidad de unos derechos que debemos seguir defendiendo".

Conocimos trayectorias tan dispares (ya la vez con muchos puntos en común) como la de una lesbiana de El Hierro, una transexual de Gran Canaria o una pareja de gays de Lanzarote con un hijo adoptado. Especialmente conmovedores son los capítulos dedicados a La Gomera (la memoria popular sobre José, nacido con rasgos de hermafroditismo) y Fuerteventura (con fragmentos de una entrevista al último recluido en el penal de Tefía, cruel destino de los vagos y maleantes).

La película me gustó mucho: además de la atractiva forma de plantear una temática de perpetua (y necesaria) actualidad, la encontré técnicamente muy bien hecha. Para la anécdota personal queda el hecho de que en la sala, justo a mi lado, se sentó Elena, la transexual a la que ya he hecho referencia, una mujer con una trayectoria personal complicada, llena de vicisitudes y superaciones, modelo a respetar y admirar. Fue largamente ovacionada al acabar la proyección. Un honor tenerla de fugaz vecina.

[Imatge: lpafilmfestival.com]

La llengua que encara cueja / La lengua que aún colea

El títol d'aquest bloc, Neigà, és una paraula guanxe que significa "germà". És extreta d'una de les endechas, és a dir elegies o cants de lament, que l'italià Leonardo Torriani transcribí en una descripció que feu de l'arxipèlag per encàrrec de Felip II. I d'aquestes endechas se'n parlà ahir a la Biblioteca Insular de Gran Canària. Amb el títol "La lengua guanche desde Bartolomé Cairasco hasta nuestros días", l'escriptor i periodista tinerfeny Agustín Gajate Barahona (a la imatge) dissertà sobre la llengua dels antics canaris. A partir de les seves investigacions, les dels estudiosos dels dos darrers segles, des de Dominik Josef Wölfel fins a Maximino Trapero i de les escasses fonts de l'època en què presumiblement la llengua encara era viva, com la de Torriani o la Comedia del Recibimiento de Bartolomé Cairasco de Figueroa, Gajate ha recopilat un modest lèxic amb el qual s'ha vist en cor d'escriure poemaris com Achicaxna xaxo agual (Palabra de momia paria, 2013). 

L'acte, celebrat a la terrassa de la Biblioteca amb vistes a la catedral de Las Palmas i presentat per l'escriptora, pintora i fotògrafa María del Pino Marrero Berbel, formava part del cicle "Encuentros con el autor". Després de les intervencions d'ambdós s'encetà un petit diàleg amb els assistents on sorgiren qüestions sempre polèmiques per a la investigació històrica i filològica, com la pròpia denominació de la llengua (guanche, tamazigh, amazigh?). La premura per tancar la biblioteca a les vuit del vespre tallà una mica bruscament el col·loqui quan més interessant es feia. Llàstima. 

***

El título de este blog, Neigà, es una palabra guanche que significa "hermano". Es extraída de una de las endechas, es decir elegías o cantos de lamento, que el italiano Leonardo Torriani transcribió en una descripción que hizo del archipiélago por encargo de Felipe II. Y de estas endechas se habló ayer en la Biblioteca Insular de Gran Canaria. Con el título "La lengua guanche desde Bartolomé Cairasco hasta nuestros días", el escritor y periodista tinerfeño Agustín Gajate Barahona (en la imagen) disertó sobre la lengua de los antiguos canarios. A partir de sus investigaciones, las de los estudiosos de los dos últimos siglos, desde Dominik Josef Wölfel hasta Maximino Trapero y de las escasas fuentes de la época en qué presumiblemente la lengua todavía estaba viva, como la de Torriani o la Comedia del Recibimiento de Bartolomé Cairasco de Figueroa, Gajate ha recopilado un modesto léxico con el que se ha atrevido a escribir poemarios como Achicaxna xaxo agual (Palabra de momia paria, 2013).

El acto, celebrado en la terraza de la Biblioteca con vistas a la catedral de Las Palmas y presentado por la escritora, pintora y fotógrafa María del Pino Marrero Berbel, formaba parte del ciclo "Encuentros con el autor". Tras las intervenciones de ambos se inició un pequeño diálogo con los asistentes donde surgieron cuestiones siempre polémicas para la investigación histórica y filológica, como la propia denominación de la lengua (guanche, tamazigh, amazigh?). La premura por cerrar la biblioteca a las ocho de la tarde cortó algo bruscamente el coloquio cuando más interesante se hacía. Lástima.

[Imatge: escritores.org]