Arrelats a la terra

Ahir, 7 d'abril, va fer 405 anys que un huracà va endur-se el Garoé, un gran llorer considerat arbre sagrat pels bimbaches, la població autòctona d'El Hierro. La divinitat atribuïda a aquest arbre tenia la seva explicació. Situat a 1.000 metres sobre el nivell del mar i en un vessant enfrontat als vents alisis, del Garoé creixien unes enormes fulles que eren capaces de captar i destil·lar l'aigua ambiental, que era recollida en uns dipòsits i que constituïa la gran reserva hídrica del poble bimbache. L'existència d'aquest arbre vital va ser ocultada als conqueridors espanyols, per tal que la set els fes retrocedir, però una circumstància novel·lesca (la traïció d'una noia bimbache, enamorada d'un soldat andalús) fou determinant per revelar el secret i, en definitiva, facilitar l'ocupació estrangera.

(1) Idealització del Garoé, segons un antic gravat.

El nom d'aquest arbre amaga una curiositat lingüística. Garo, en èuscar, significa "rosada" (i també "falguera"), una dada que el filòleg basc Federico Krutwig brandava per defensar la seva controvertida tesi del parentesc entre l'èuscar i les llengües aborígens canàries.

No sembla que l'abril sigui un mes propici per als arbres canaris. Un 3 d'abril de 1684 va caure el pi de Teror (Gran Canària), de nou per culpa dels vents. No és un arbre qualsevol: és el pi des d'on el segle XV, segons la tradició, va aparèixer-se la Mare de Déu del Pino, de patronatge i gran veneració a l'illa. L'historiador il·lustrat Viera y Clavijo, en la seva cèlebre Noticias de la historia general de las islas de Canaria, documenta així la notícia: “A las siete de la mañana se observó que el árbol amenazaba ruina. Sacaron la imagen y el Santísimo de la iglesia, porque sólo distaba dos varas de la puerta principal; pero al fin cayó hacia donde no hizo el menor daño. Se atribuyó esta fatalidad a la imprudencia de haber hecho torre del pino, colgando de sus gajos las campanas”.

(2) Aparició de la Mare de Déu del Pino.

El més famós dels arbres canaris, però, és el drago d'Icod de los Vinos (Tenerife). El més famós, potser perquè és el més gran del món de la seva espècie (Dracaena draco) i el més longeu: se li atribueix una antiguitat de 800 a 1.000 anys, però s'havia arribat a parlar de fins a tres mil·lennis d'existència. Fa 18 metres d'alçada i té un perímetre de 20 metres a la base. De les seves 300 branques broten cada any suficients flors per formar 1.500 rams. Com a curiositat, el tronc té una cavitat de sis metres a la que es pot accedir per una porta.

(3) Drago d'Icod.

A diferència dels seus col·legues d'El Hierro i Teror, el drago d'Icod segueix dret i robust al seu lloc, i que duri. Res ha aconseguit acabar amb la seva mil·lenària existència, ni les inclemències meteorològiques, ni l'acció dels conqueridors peninsulars, ni tan sols la contaminació ambiental o els actes incívics: la creació d'un parc al voltant de l'arbre, amb la consegüent desviació de la carretera cap a Guía de Isora, evita que la venerable planta prengui mal.

[Imatges: (1) agualternativa.com; (2) www.estodotuyo.com; (3) www.monumentaltrees.com]

El gran pintor muralista canari

Néstor Martín-Fernández de la Torre està considerat el principal pintor modernista i simbolista canari i va tenir molts lligams, com veurem, amb la nostra cultura. Néstor (així se'l va conèixer quan es va consagrar) va néixer (1887) i morí (1938) a Las Palmas. Dibuixant i pintor precoç, recorregué diverses ciutats europees, especialment París, on perfeccionà la seva tècnica.

(1) Néstor Martín-Fernández de la Torre.

El seu primer contacte amb Catalunya és del 1906, amb la participació a l'Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona. Posat sota el mestratge del pintor modernista Eliseu Meifrén i amb l'ajuda de la família Torrella, amb qui estava emparentat, Néstor s'introduí a la tertúlia artístico-literària del Cafè Continental a la Plaça de Catalunya. Allí es relacionà amb els grans noms de la cultura catalana del moment (Rusiñol, Sert, Albéniz, Granados, Utrillo, Adrià Gual, D'Ors...). El 1907 féu la seva primera mostra individual al Cercle Eqüestre. El 1909 exposà a la Sala Parés els plafons decoratius destinats als salons d'un casino promogut per la societat El Tibidabo. Amb aquests plafons, inspirats en escenes de L'Atlàntida i Canigó, de Verdaguer, Néstor inicià la seva tendència literària-decorativo-musical. Com a anècdota, cal dir que per la feina cobrà 1.500 pessetes, quantitat que l'autor considerà insuficient i que originà una certa fricció amb el doctor Andreu, l'ànima del Tibidabo, superada sense més problemes. Encara exposaria el 1911 al Fayans Català, amb un retrat d'Enric Granados.

(2) 'El jardín de las Hespérides' (1908-09).

Tingué molta relació amb els principals membres de la Residencia de Estudiantes de Madrid i s'instal·là durant un temps, de nou, a París. Tornà a la seva terra natal als anys trenta, on inicià la seva etapa tipista o "neocanària", treballant per la recuperació etnogràfica i pel llavors naixent turisme. Amb aquesta intenció projectà el Pueblo Canario de Las Palmas (en la línia del Poble Espanyol de Barcelona), que construí el seu germà arquitecte Miguel. Com hem esmentat abans, excel·lí en el camp de les arts escèniques, com a decorador i figurinista (El amor brujo de Falla, per exemple), i en el muralisme. Seves són les pintures que decoren les parets del Casino de Tenerife i del Teatro Pérez Galdós de la seva ciutat natal. Potser la seva obra més coneguda són les sèries pictòriques "Poemas del Atlántico" i "Poemas de la tierra", pensades per formar part d'un projecte més ambiciós i inacabat,  de temàtica mitològica, caracteritzades pel seu cromatisme i per figures veladament homoeròtiques.

(3) 'Poema de la tierra 7'.

Part de la seva obra es conserva al Museo Néstor, allotjat al Pueblo Canario i inaugurat vint anys després de la seva prematura mort.

[Fonts: Viquipèdia i Pedro Almeida Cabrera: Néstor, un canario cosmopolita; imatges: (1) Viquipèdia, (2) www.balclis.com, (3) latorredemontaigne.com]