'El Padrito'

Ja vam parlar en un anterior apunt de tres eclesiàstics relacionats amb Catalunya que en el segle XIX, de forma successiva, ocuparen la diòcesi de Canàries. Quan el primer dels quals, Bonaventura Codina, arribà a les illes ho féu acompanyat  d'Antoni Maria Claret, un clergue que desenvoluparia posteriorment una atapeïda biografia religiosa i política.

(1) Fotografia del Pare Claret.

Nascut a Sallent el 1807, de ben jove començà una intensa activitat missionera per tot Catalunya, fins que la situació política (inicis de la Segona Guerra Carlina, el 1848) la dificultà. Fou llavors quan es traslladà (a petició del mateix Codina) a les Canàries, on prosseguií la seva labor de predicació. Entre el 14 de març de 1848, quan desembarcà al Puerto de la Luz de Las Palmas procedent de Cadis, i el 2 de maig de 1849 visità Telde, Agüimes, Ingenio, Arucas, Gáldar, Guía, Moya, Firgas, Teror, San Lorenzo, Tirajana, Tejeda i Santa Brígida (Gran Canària) i Teguise i Arrecife (Lanzarote). Al seu pas per totes aquestes publicacions deixà, segons s'explica, conversions, prodigis, profecies i llegendes, i ho féu sempre conservant un estil de vida d'allò més auster. Fou a Agüimes (Gran Canària) on començà a ser conegut com El Padrito, renom que denota la veneració i proximitat populars que concità. Diuen les cròniques que la policia d'aquesta població va arribar a haver d'intervenir per protegir de la multitud el nostre protagonista, delerosa d'accedir-hi per escoltar-lo o confessar-se.

(2) Carrer d'Agüimes. A la dreta, façana des d'on predicava.

Les mateixes cròniques, de to hagiogràfic i per tant parcials i interessades, diuen que quan marxà de retorn a la península, els seus feligresos canaris l'acomiadaran amb llàgrimes i enyorament. Ell, al seu torn, correspongué a aquest sentiment declarant que "aquests canaris m'han robat el cor...; no cesso mai de donar gràcies a Déu per haver-me enviat a aquestes illes". No devia ser cap exageració perquè el seu record es va perpetuar, fins al punt que el 1951 Pius XII el declarà patró de la diòcesi juntament amb la Verge del Pino. L'any anterior el mateix papa l'havia canonitzat.

(3) Enrajolat al carrer General Bravo de Las Palmas.

La biografia posterior de Claret és d'allò més interessant, si bé sense relació amb les Illes. Fundà la Congregació dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria (els Claretians, per entendre'ns), fou nomenat arquebisbe i destinat a Cuba, on patiria un atemptat, i retornaria com a confessor de la reina Isabel II, integrant-se a contracor en el que Valle-Inclán popularitzà com a corte de los milagros. Acompanyaria la reina a l'exili el 1868 i moriria a Fontfreda (Occitània) el 1870.

[Imatges: (1) infovaticana.com; (2) 12asambleabetica.blogspot.com; (3) foto de l'autor]

Volien bisbes catalans?

Durant quasi trenta anys, la diòcesi de les Canàries, amb seu a Las Palmas, va ser regida per bisbes catalans. Successivament, els prelats Codina (d'Hostalric), Lluch (de Manresa) i Urquinaona (que, encara que andalús, va viure els darrers anys a Catalunya) van ocupar aquella seu a mitjans segle XIX.

(1) Bisbe Codina.

Bonaventura Codina Augueroles arribà a la diòcesi el 1848 acompanyat de sant Antoni Maria Claret, el pare Claret, amb qui exercí l'apostolat a les illes. Reformà el seminari conciliar i el capítol catedralici, però és recordat sobretot per la seva meritòria actuació hospitalària i humanitària en ocasió d'un episodi de còlera que assolà l'illa de Gran Canària (juny-agost de 1851). A conseqüència d'un accident a Tafira (Las Palmas), patí un edema que el dugué a la mort el 1857. El 1978 es va exhumar el seu cos incorrupte, que és exposat a la capella de Los Dolores de la catedral. Té oberta la causa de beatificació.

(2) Bisbe Lluch.

El va succeir Joaquim Lluch Garriga, manresà, per recomanació del seu quasi-paisà pare Claret, de Balsareny i conseller de la reina Isabel II, que era qui exercia el dret de presentació davant de Roma. El 1868 fou enviat a Sevilla i creat cardenal. Com a curiositat, direm que era oncle-besavi del malaguanyat economista i polític socialista Ernest Lluch.

(3) Bisbe Urquinaona.

Urquinaona, abans que fos una plaça barcelonina o una estació de metro, fou un bisbe. José María de Urquinaona Bidot nasqué a Cadis i ocupà la diòcesi canària entre 1869 i 1877, en representació de la qual participà al Concili Vaticà I. Posteriorment regí la seu barcelonina, on aconseguí el patronatge de Montserrat i posà la primera pedra de la Sagrada Família. És enterrat a la basílica de la Mercè.

Hi ha més bisbes catalans a la història eclesiàstica de les Canàries, però no així seguits, l'un rere l'altre.

[Imatges: Viquipèdia (1), www.enciclopedia.cat (2 i 3)]