Óscar Domínguez: una vida intensa (i 2)

Quan esclatà la guerra de 1936, Domínguez marxà definitivament de l'estat espanyol i s'instal·là a París, concretament al barri de Montparnasse, primer en un atelier i després en un pis cedit per César González Ruano, un escriptor i periodista que tindria una qüestionada trajectòria per la seva relació amb l'Alemanya nazi. A París continuà la seva activitat artística lligada al surrealisme. Ja abans de la guerra aquesta era la ciutat on el nostre protagonista ja havia pres contacte amb grans figures del moviment, com Dalí o André Breton (1934). També en el període prebèlic va experimentar amb les seves "decalcomanies sense objecte desconegut", va confeccionar objectes surrealistes i va participar en exposicions i manifestos. No oblidem una estància del pintor a Barcelona, en la qual adaptà al fotomuntatge el concepte de "cadàver exquisit", en origen un joc de paraules sense lògica a les quals se'ls dona un sentit, una tècnica molt del gust dels surrealistes.

Tornem a París. El 1938 Domínguez participà a l'Exposition internationale du surrealisme, a la Galerie des Beaux-Arts, amb gran èxit. Aquest mateix any coneix l'escriptor argentí Ernesto Sábato, amb qui mantindria una forta amistat caracteritzada per llargues estances a l'estudi del pintor delirant entre l'olor a trementina i ampolles de conyac o vi i incitacions al suïcidi, segons s'explica. Sábato marxaria al seu país natal i faria aparèixer Domínguez a la seva novel·la més important, Sobre héroes y tumbas.

(4) Domínguez, treballant al seu taller.

El 1938 tindria lloc un desgraciat episodi en la biografia d'Óscar Domínguez. En el transcurs d'una festa nocturna, Domínguez discutí acaloradament amb Esteve Francès, un pintor surrealista nascut a Portbou, pels comentaris despectius contra Remedios Varo, la parella sentimental d'aquest. La baralla pujà de to fins que el pintor tinerfeny llançà un got contra Francès amb la mala sort que una estella impactà contra un dels presents, Victor Brauner, que quedà borni. El greu incident tindria conseqüències de tota mena: fragmentació del grup surrealista (com a culminació de l'anterior marxa de Paul Eluard i de les ruptures de Dalí, Man Ray i altres), un greu sentiment de culpa per part de Domínguez i un canvi professional en Brauner, que sabé interpretar el seu incident (que per cert havia anunciat de manera premonitòria) com una nova oportunitat creativa.

(5) "Revolución"

Iniciada la Segona Guerra Mundial, Catalunya tornà a estar present en la vida de Domínguez. Després de residir algun temps a Perpinyà, en companyia dels esmentats Brauner i Varo, retornà a París, on es trobaria de forma assídua amb l'escultor Apel·les Fenosa al popular Café de Fiori i on participaria a les tertúlies del restaurant Le Catalan, per recomanació de Picasso. Alliberat París, per Domínguez s'obriria un dels períodes més equilibrats de la seva vida. Distanciat de Roma, es casaria amb Maud Bonneaud, una estudiant, participà en moltes exposicions a tota Europa i a Nova York, obtingué la nacionalitat francesa i afermà la seva amistat amb Picasso al temps que s'allunyà del surrealisme ortodox d'André Breton.

(6) A Txecoslovàquia.

Els anys 50 són ja de declivi. Els excessos en la seva vida bohèmia produïren estralls al seu organisme. Li aparegueren símptomes d'acromegàlia, que li deformava el rostre i les mans. La seva vida sentimental continuà sent agitada: trencà amb Maud, conegué l'escultora Nadine Effront que fou substituïda un temps després per la vescomtessa de Noailles, el suport de la qual va ser decisiu per exposar individualment en una galeria de París i obtenir un èxit rotund. Domínguez es movia ara pels ambients més selectes de la rive droite, abandonant completament la vida bohèmia anterior.
Els seus darrers anys foren també dramàtics. Fou ingressat tres vegades en sanatoris psiquiàtrics a causa de la beguda i, finalment, fou trobat mort al bany de casa seva. Amb talls en canells i turmells, morí del cop rebut en relliscar amb la seva sang.

[Informacions extretes de Viquipèdia; imatges: radio.cz]

Óscar Domínguez: una vida intensa (1)

(1) Óscar Domínguez (1906-1957)

Óscar Manuel Domínguez Palazón va ser un pintor surrealista canari, adscrit a la Generació del 27, de vida curta i trepidant i, com veurem, relacionat amb alguns dels més coneguts artistes del nostre país. El seu naixement el 1906 a San Cristóbal de La Laguna, Tenerife, ja semblava predestinar l'artista. Segons deien els rumors, va ser el resultat del retrobament dels seus pares (un terratinent de Tacoronte i una descendent de murcians) després de diverses desavinences sentimentals. Es deia que l'amant del seu pare havia intentat enverinar la seva mare: així li confessà el mateix Domínguez a un amic seu, si bé investigacions posteriors van atribuir l'intent d'assassinat a una servent. Es tractava, doncs, del producte de la fèrtil imaginació del pintor. La infància de Domínguez no va poder ser més dramàtica: abans dels cinc anys ja havia mort una germana seva, nounada i amb una deformació física, havia mort la seva pròpia mare i ell havia contret el que popularment es coneix com a "mal de San Vito", de la que es va recuperar després.

(2) Autoretrat (1926).

Jove rebel i alumne poc brillant, amb dinou anys marxà a París, formalment com a oficinista en negocis del seu pare (exportador de fruites), que li suposà un primer contacte amb un tipus de vida ben diferent, si bé hagué de retornar a les Illes Canàries per fer el servei militar. El 1928 exposà per primera vegada al Círculo de Bellas Artes de Tenerife, amb crítiques adverses que parlen de "teles tacades sense ordre preestablert". El 1931 morí el seu pare arruïnat, deixant la família a la intempèrie econòmica. Domínguez s'havia de guanyar la vida com a pintor publicista però també falsificant quadres de Monet, mentre continuava donant corda a la seva creativitat. El 1932 exposà les primeres obres surrealistes, amb crítiques molt més favorables, i l'any següent tingué lloc la primera exposició individual.

(3) Désir d'été (1934)

Amb un peu a Tenerife i un altre a París, en aquesta ciutat conegué Roma, una pianista polonesa de família benestant amb qui visqué de forma bohèmia al barri de Montmartre. Continuaren les exposicions: al Círculo Mercantil de Las Palmas (1933), a la II Exposició Internacional Surrealista a Tenerife (1935), que el posà en contacte amb Picasso, Miró, Dalí, Max Ernst, Duchamp i molts més, i de nou al Círculo de Bellas Artes (1936), just abans de l'inici de la guerra d'Espanya, moment en què, dotat d'un passaport fals i a bord d'un vaixell fruiter marxà definitivament de la seva terra natal per establir-se a París de forma definitiva.

[continuarà]

[Informacions extretes de Viquipèdia; imatges: (1) datuopinion.com, (2 i 3) totallyhistory.com]  

 

El gran pintor muralista canari

Néstor Martín-Fernández de la Torre està considerat el principal pintor modernista i simbolista canari i va tenir molts lligams, com veurem, amb la nostra cultura. Néstor (així se'l va conèixer quan es va consagrar) va néixer (1887) i morí (1938) a Las Palmas. Dibuixant i pintor precoç, recorregué diverses ciutats europees, especialment París, on perfeccionà la seva tècnica.

(1) Néstor Martín-Fernández de la Torre.

El seu primer contacte amb Catalunya és del 1906, amb la participació a l'Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona. Posat sota el mestratge del pintor modernista Eliseu Meifrén i amb l'ajuda de la família Torrella, amb qui estava emparentat, Néstor s'introduí a la tertúlia artístico-literària del Cafè Continental a la Plaça de Catalunya. Allí es relacionà amb els grans noms de la cultura catalana del moment (Rusiñol, Sert, Albéniz, Granados, Utrillo, Adrià Gual, D'Ors...). El 1907 féu la seva primera mostra individual al Cercle Eqüestre. El 1909 exposà a la Sala Parés els plafons decoratius destinats als salons d'un casino promogut per la societat El Tibidabo. Amb aquests plafons, inspirats en escenes de L'Atlàntida i Canigó, de Verdaguer, Néstor inicià la seva tendència literària-decorativo-musical. Com a anècdota, cal dir que per la feina cobrà 1.500 pessetes, quantitat que l'autor considerà insuficient i que originà una certa fricció amb el doctor Andreu, l'ànima del Tibidabo, superada sense més problemes. Encara exposaria el 1911 al Fayans Català, amb un retrat d'Enric Granados.

(2) 'El jardín de las Hespérides' (1908-09).

Tingué molta relació amb els principals membres de la Residencia de Estudiantes de Madrid i s'instal·là durant un temps, de nou, a París. Tornà a la seva terra natal als anys trenta, on inicià la seva etapa tipista o "neocanària", treballant per la recuperació etnogràfica i pel llavors naixent turisme. Amb aquesta intenció projectà el Pueblo Canario de Las Palmas (en la línia del Poble Espanyol de Barcelona), que construí el seu germà arquitecte Miguel. Com hem esmentat abans, excel·lí en el camp de les arts escèniques, com a decorador i figurinista (El amor brujo de Falla, per exemple), i en el muralisme. Seves són les pintures que decoren les parets del Casino de Tenerife i del Teatro Pérez Galdós de la seva ciutat natal. Potser la seva obra més coneguda són les sèries pictòriques "Poemas del Atlántico" i "Poemas de la tierra", pensades per formar part d'un projecte més ambiciós i inacabat,  de temàtica mitològica, caracteritzades pel seu cromatisme i per figures veladament homoeròtiques.

(3) 'Poema de la tierra 7'.

Part de la seva obra es conserva al Museo Néstor, allotjat al Pueblo Canario i inaugurat vint anys després de la seva prematura mort.

[Fonts: Viquipèdia i Pedro Almeida Cabrera: Néstor, un canario cosmopolita; imatges: (1) Viquipèdia, (2) www.balclis.com, (3) latorredemontaigne.com]