'Carácter y glatir de vida d'aqueix poble'

José Tabares Bartlett és el nom d'un important poeta canari, menys conegut del que caldria, que va tenir relació amb Àngel Guimerà a principis del segle XX. Nascut a Santa Cruz de Tenerife el 1850, nét del cònsol britànic, ben aviat passaria a La Laguna, on seria alcalde en dues ocasions. Era germà del també poeta Heráclito.

(1) Bust de Tabares a La Laguna.

Tabares és un representant del que podríem anomenar escola regionalista, caracteritzada per un fort sentiment insularista. Un exemple és el seu poema "Recuerdos de la patria" (1880), que canta el paisatge primitiu, bucòlic i prehispànic:

Mi patria no es el mundo,
mi patria no es Europa,
mi patria es de un almendro,
la dulce, fresca, inolvidable sombra.

És un poema poderosament influït per "Canarias", de Nicolás Estévanez, considerat el "devocionari de l'insularisme". Estévanez fou un personatge d'interessantíssima biografia, tant literària com política, de qui caldrà parlar extensament més d'hora que tard.

(2) Nicolás Estévanez.

Una de les obres més conegudes de Tabares és el poema "La Caza" (1908), en què evoca la raça guanxe i increpa la inhumanitat dels vencedors castellans:

¡Y parecen las sucias calaveras,
de sus órbitas hueras
lanzar una mirada de agonía!...
¡Mudos y torvos e insondables retos!
¡Cual si los esqueletos
se dolieran del plomo todavía! 

Guimerà prologà aquesta obra en termes ben elogiosos cap a l'autor i d'admiració cap a les illes, tal com mostra aquest fragment de grafia prefabriana:

"Y canti enaltin las costums patriarcals de la terra canaria; la hermosura y gentilesa de las sevas fillas y'l coratje y l'amor al travall y á la llar de sos fills; ab sas festas tradicionals, ab sas balladas y sas lluytas primitivas, cos á cos, d'homes. Canti tot lo qu'es carácter y glatir de vida d'aqueix poble, y cántiho tot sempre en lleguatje canari, en llenguatje propiament canari, acullinthi ab amor fervorós totas aquellas paraulas y giradas de frase en un ó altre indret de la illa viventas, per los llabis de las generacions transmesas fins á nosaltres...".

(3) Vista no datada de La Laguna.

Tabares, per la seva part, dedicaria a Guimerà un altre poema seu, "Trompos y cometas" (1911). Moriria a La Laguna el 1921.

[Imatges: (1) Wikimedia; (2) www.gevic.net; (3) lalagunaahora.com]

'El Padrito'

Ja vam parlar en un anterior apunt de tres eclesiàstics relacionats amb Catalunya que en el segle XIX, de forma successiva, ocuparen la diòcesi de Canàries. Quan el primer dels quals, Bonaventura Codina, arribà a les illes ho féu acompanyat  d'Antoni Maria Claret, un clergue que desenvoluparia posteriorment una atapeïda biografia religiosa i política.

(1) Fotografia del Pare Claret.

Nascut a Sallent el 1807, de ben jove començà una intensa activitat missionera per tot Catalunya, fins que la situació política (inicis de la Segona Guerra Carlina, el 1848) la dificultà. Fou llavors quan es traslladà (a petició del mateix Codina) a les Canàries, on prosseguií la seva labor de predicació. Entre el 14 de març de 1848, quan desembarcà al Puerto de la Luz de Las Palmas procedent de Cadis, i el 2 de maig de 1849 visità Telde, Agüimes, Ingenio, Arucas, Gáldar, Guía, Moya, Firgas, Teror, San Lorenzo, Tirajana, Tejeda i Santa Brígida (Gran Canària) i Teguise i Arrecife (Lanzarote). Al seu pas per totes aquestes publicacions deixà, segons s'explica, conversions, prodigis, profecies i llegendes, i ho féu sempre conservant un estil de vida d'allò més auster. Fou a Agüimes (Gran Canària) on començà a ser conegut com El Padrito, renom que denota la veneració i proximitat populars que concità. Diuen les cròniques que la policia d'aquesta població va arribar a haver d'intervenir per protegir de la multitud el nostre protagonista, delerosa d'accedir-hi per escoltar-lo o confessar-se.

(2) Carrer d'Agüimes. A la dreta, façana des d'on predicava.

Les mateixes cròniques, de to hagiogràfic i per tant parcials i interessades, diuen que quan marxà de retorn a la península, els seus feligresos canaris l'acomiadaran amb llàgrimes i enyorament. Ell, al seu torn, correspongué a aquest sentiment declarant que "aquests canaris m'han robat el cor...; no cesso mai de donar gràcies a Déu per haver-me enviat a aquestes illes". No devia ser cap exageració perquè el seu record es va perpetuar, fins al punt que el 1951 Pius XII el declarà patró de la diòcesi juntament amb la Verge del Pino. L'any anterior el mateix papa l'havia canonitzat.

(3) Enrajolat al carrer General Bravo de Las Palmas.

La biografia posterior de Claret és d'allò més interessant, si bé sense relació amb les Illes. Fundà la Congregació dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria (els Claretians, per entendre'ns), fou nomenat arquebisbe i destinat a Cuba, on patiria un atemptat, i retornaria com a confessor de la reina Isabel II, integrant-se a contracor en el que Valle-Inclán popularitzà com a corte de los milagros. Acompanyaria la reina a l'exili el 1868 i moriria a Fontfreda (Occitània) el 1870.

[Imatges: (1) infovaticana.com; (2) 12asambleabetica.blogspot.com; (3) foto de l'autor]

Descobrint el passat

A les Canàries l'arqueologia sempre ha estat una disciplina d'especial interès i importància, i que té un ampli camp per recórrer encara, si tenim en compte el que queda per conèixer del període comprès entre els primers poblaments guanxes i les invasions castellanes. A la història de l'arqueologia canària destaquen noms com els de Gregorio Chil (el fundador del Museu Canari), Rosendo García-Ramos (un darwinista director del Gabinet Científic de Tenerife) o Antonio Tejera (actual catedràtic de Prehistòria de La Laguna), però avui parlarem d'un altre perquè era català de naixement, Luis Diego Cuscoy.

(1) Luis Diego Cuscoy (1907-1987).

Diego va néixer a Sant Esteve d'en Bas el 1907 i amb nou anys es traslladà amb la seva família a Tenerife, on el seu pare, guàrdia civil, fou destinat. Estudià Magisteri i exercí la docència a La Laguna i després durant un temps a Galícia, tornant definitivament a Canàries el 1934. Les seves vinculacions amb sectors esquerrans comportaren que, acabada la guerra d'Espanya, fos denunciat i desterrat a Cabo Blanco, al sud de Tenerife. Avui aquest lloc es troba a tocar de la massificada zona turística de Los Cristianos però a la postguerra era un poble remot. El que havia de ser un càstig per a Diego va acabar essent una oportunitat, ja que en el transcurs d'una excursió per la zona descobrí una cova funerària, fet que despertà el seu interès per la història antiga i que comportà l'inici d'un extens període d'estreta col·laboració amb organismes d'investigació arqueològica (1941-1969). El 1958 va ser nomenat primer director del Museu Arqueològic de Tenerife, càrrec que retingué fins a la seva mort a La Laguna el 24 d'abril de 1987.

(2) Treball de camp: enquestes a pastors (anys 60).

L'Institut d'Estudis Canaris, del qual havia estat membre destacat, organitzà unes jornades en el centenari del seu naixement, per posar en valor la seva faceta multidisciplinària: "fou un escriptor amb obra en vers i prosa, prolífic periodista, mestre reformista, etnògraf, antropòleg i arqueòleg; en definitiva, un humanista del segle XX". Considerat un pioner en molts dels seus treballs, entengué la importància del context en la investigació arqueològica, especialment el territori. Les seves línies d'investigació van abastar l'adaptació al medi i l'aprofitament dels recursos naturals per part dels guanxes, la transhumància dels pastors i les zones d'autosuficiència econòmica. Aquest era el retrat, inclòs un esment al seu origen, que en feia Fela Palenzuela, una amiga seva: "la seva vàlua com a mestre, poeta, escriptor, arqueòleg i un sens fi de qualitats i bon fer d'un nen que arribà des de les terres de la tramuntana per conèixer les nostre illes i entregar la seva vida al seu estudi".

(3) La seva obra més important.

Publicà, entre més llibres, Tenerife, la isla del Teide (1948, d'interès tant científic com literari), Entre el volcán y la caracola (1957, contes i llegendes de les set illes) i  Los Guanches, vida y cultura del aborigen de Tenerife (1968). Per decisió del Govern de Canàries, està en curs la digitalització del ric llegat documental que l'arqueòleg i etnògraf acumulà al llarg de la seva vida, i que inclou fotografies, diapositives, pel·lícules, gravacions d'àudio, manuscrits i epistolaris. Els més moderns mitjans tecnològics per facilitar l'accés al saber més antic.


[Informacions extretes de www.guanches.org i www.bienmesabe.org; imatges: (1) www.revistacanarii.com, (2) tagororculturaldeagaeche.blogspot.com.es, (3) www.todocoleccion.net]