Temps de carnaval

Dijous passat va ser gras i dimecres que ve serà de cendra. Estem, doncs, en el moment àlgid del carnaval o carnestoltes, un esdeveniment anual indissociable de les Canàries, ja que és viscut amb especial intensitat pels seus habitants. Donem-ne algunes pinzellades.

Una de les mostres més ancestrals del carnaval canari el trobem en els diabletes de Teguise (Lanzarote). Aquest ritual sembla originari d'Amèrica i importat per un immigrant. Els participants es disfressen de boc o de dimoni, amb màscares representant un brau de grans banyes i llengua vermella. La roba és estampada i de les corretges pengen petits esquellots. Amb aquesta fila espanten nens i joves. 
 

(1) Diabletes de Teguise.

Una altra tradició immemorial del carnaval que trobem a les Canàries (i a molts altres llocs, val a dir-ho) és el costum de llançar-se objectes o matèries de tot tipus. Antigament a Tenerife i a La Palma es tirava a la gent des dels balcons huevos-talco, closques d'ou reomplertes de talc i més tard de serradures, farina, cendra o sorra. Van acabar prohibits per les autoritats. Més innocent era el costum de les carnavalinas, joguines d'aigua amb què es mullaven els vianants. 

Les murgas són agrupacions musicals de tipus humorístic, satíric i crític molt esteses pel sud de la península però que a les Canàries tenen una significació especial. No hi ha notícia política, social, cultural o de la vida quotidiana que no sigui objecte d'àcida censura amb les seves lletra i música, però feta amb gràcia. Per exemple, de les murgas canàries no transcendeixen mai lletres ofensives contra els catalans com sí que hem sentit alguna vegada de les de Cadis o altres poblacions andaluses. Diuen les cròniques que la primera murga tinerfenya va néixer el 1915 d'un grup de mariners (de Cadis, precisament) del vaixell Laya que van improvisar una chirigota pels carrers de Santa Cruz acompanyats d'instruments musicals de cartró construïts a la Juventud Republicana, que els cedí el local per fer-ho. 
 

(2) Una murga de Tenerife.

A aquesta murga la van succeir altres com la del Flaco, la del Chucho o la del Manco, que a l'acabar l'actuació demanaven un ajut econòmic; d'aquí el refrany pides más que la murga del Flaco en la que cinco tocan y siete piden que es va popularitzar en altres temps.

(3) Cecilia Navarro, reina del Carnaval de Santa Cruz (2016).

Les festes de carnaval tenen les seves reines i potser la que té més projecció és la del Carnaval de Santa Cruz de Tenerife. Cada any les candidates desfilen per l'escenari, en el transcurs d'una gala i al ritme d'una música ad hoc, amb uns impressionants vestits que, degut a la seva aparatositat i al seu pes (fins a 200 quilos) han de ser empesos i desplaçats amb rodes. La imaginació a l'hora de dissenyar aquesta mena d'escenaris ambulants no té límits: motius exòtics, guarniments multicolors, plomes, pedreria...

Com a contrapunt a les reines del carnaval s'han anat popularitzant els darrers anys els concursos de drag queen també en el marc del carnestoltes. Aquí no es valora tant la disfressa i la bellesa de les concursants com la coreografia del número musical. El certamen que ha adquirit més fama és el de la Gala Drag de Las Palmas, creat el 1998, que cada any té lloc en un escenari del parc de Santa Catalina de la capital. Com a curiositat, si bé la gran majoria de participants són homes, una dona va quedar en segon lloc el 2010.
 

(4) Tortitas de Carnaval.

I per acabar, res millor que parlar de menjar si tenim en compte que una de les facetes que caracteritza el carnaval és la seva proclivitat als excessos gastronòmics com a preludi a la severa Quaresma que s'acosta. A les Canàries són típiques, per aquesta època, les postres sobretot: la sopa de miel de La Palma, que són una mena de torrijas, les rebanadas de Carnaval i les tortitas de Carnaval, elaborades totes elles amb farina, ous o mel i fregides, i emparentades per tant amb els bunyols típics de casa nostra en aquesta època de l'any.

Com es pot comprovar, el carnaval té un significat molt especial a les Illes Canàries. Quan, degut al seu caràcter pagà, irreverent o provocatiu, les dictadures de Primo de Rivera i franquista van prohibir-lo, a l'arxipèlag van tenir el privilegi de seguir celebrant-lo. Això sí, amb discreció i sota l'eufemisme de "festes d'hivern".

[Informacions procedents de www.bienmesabe.org (núm. 195) i Viquipèdia; imatges: (1 i 2) www.grupomascarada.org; (3) www.tenerife.com; (4) sobrecanarias.com]

'Papas arrugás' a Noruega

La presència catalana a les Canàries no s'ha limitat al llarg de la història a empresaris, artistes o  eclesiàstics: també a altres professions o activitats que no han transcendit tant. Per exemple, restauradors, i el nostre personatge d'avui, Felipe Escamilla, ho era. Per cert que podem considerar-lo una barreja d'empresari, artista i, en certa manera, eclesiàstic.

(1) Felipe Escamilla.

Felip Escamilla Quintana nasqué el 1938. No he pogut constatar el lloc de naixement, si bé serveix com a pista saber que uns Escamilla Quintana resideixen en l'actualitat a Terrassa. De ben jove corregué món: Països Baixos, Alemanya, França i Noruega, país on conegué la que seria la seva dona, Inge, i amb la qual s'establiria a Tenerife el 1968. Com a restaurador fundà diversos establiments: Samoga (Puerto de la Cruz), La Rotonda de París (Tacoronte), Casa Felipe el Payés (Santa Cruz de Tenerife), Los Porrones (Los Naranjeros) i Magnolia, també a Puerto de la Cruz, segurament el que li donà més prestigi i que continua obert al públic.

(2) Capsa de llumins del restaurant Magnolia.

Fou un impulsor de la cuina innovadora o avantguardista, entesa com un ofici sempre en constant evolució però que concebé de la forma més seriosa i professional (deia que "la cuina és un art i com a tal ha de sortir d'un mateix i cal practicar-la amb ganes"). Tot i això, la base de la seva proposta culinària sempre fou respectuosa amb la tradició ("crec que tornarem a la cuina de cullera i plat fondo").

(3) Crema del Magnolia.

Ni s'oblidava de la seva catalanitat a les illes ni de la seva canareïtat quan en sortia. A la carta del restaurant Magnolia hi introduí la crema cremada, que encara es serveix, i quan sortia a l'exterior no tenia cap problema en fer bandera de la seva procedència amb propostes originals. A Noruega, per exemple, acompanyava el bacallà d'aquelles latituds amb papas arrugás.

Popularment conegut com Felipe, el payés catalán, morí el 2010, poc després de ser nomenat fill predilecte de Puerto de la Cruz, l'oferta gastronòmica de la qual tant va contribuir a elevar.

[Imatges: (1) www.gourmetvinos.com; (2) www.todocoleccion.net; (3) www.restaurantemagnolia.com] 

Mestissatges

(1) Àngel Guimerà.

Per les venes d'Àngel Guimerà discorria sang catalana i canària, per part de pare i mare, respectivament. Si del que es tracta és de parlar allò que posa en relació les Canàries i Catalunya, què millor que començar parlant del gran dramaturg?

Àngel Guimerà i Jorge va néixer el 6 de maig de 1845 al carrer Canales (rebatejat posteriorment com "Ángel Guimerá") de Santa Cruz de Tenerife. Quatre dies després fou batejat a la parròquia de la Concepción. Foren els seus pares Agustí Guimerà i Fonts i Margarita Jorge Castellano. Viuria pocs anys a l'arxipèlag ja que el 1853, encara nen, aniria a viure a Barcelona primer i al Vendrell, d'on procedia la família paterna, després. 

(2) Guimerà als 8 anys, quan marxà a Catalunya.

L'establiment dels Guimerà a les Canàries es produí a inicis del segle XIX, quan Agustí Guimerà i Ramon, oncle-avi del dramaturg, decidí abandonar Cal Ximet, la casa pairal vendrellenca, i fer-se mariner amb la intenció d'arribar a Amèrica. Problemes logístics amb el vaixell el retingueren a Santa Cruz de Tenerife on acabaria arrelant-hi. El seu nebot, que també es deia Agustí i que seria el pare de l'escriptor, arribaria a Tenerife el 1826, on coneixeria Margarita Jorge, de família vinculada al comerç. Josep Miracle, biògraf de referència de l'escriptor, va revelar després d'una conscienciosa investigació, que els pares de Guimerà no van regularitzar el seu matrimoni fins arribar al Vendrell. L'escriptor es va esforçar tota la seva vida en amagar aquesta condició de fill natural, tot i que a la seva obra en trobem rastres a través mitjançant diferents personatges.

(3) Teatre Guimerá, a Santa Cruz, conegut popularment com "La bombonera".

La trajectòria personal, literària i política d'Àngel Guimerà transcorregué a Catalunya, tot i que mai no abandonà la vinculació sentimental amb la seva illa natal. A la seva obra trobem referències a les seves platges ("salnitroses, negres i brillants"),  la Candelaria, el Teide, la lluita canària o l'accent de la seva mare, tal com reporta Miracle.

Una altra condició personal de Guimerà, el fet de participar de dues cultures diferents i de ser producte, en certa manera, d'un mestissatge, es reflecteix a la seva obra com a escriptor. Així ho creu Xavier Fàbregues, un altre dels seus biògrafs, per a qui el tema de l'inadaptat o diferent és recurrent en les obres de Guimerà.

(4) Monument a Santa Cruz de Tenerife.

De tota manera, Santa Cruz de Tenerife no ha oblidat en cap cas un dels seus fills il·lustres. Just després de la seva mort, el principal teatre de la ciutat i el carrer on és situat foren rebatejats com a "Ángel Guimerá" i posteriorment s'hi erigí una estàtua, còpia de la que es troba a la plaça del Pi de Barcelona, obra de l'escultor Codina.


[Imatges: www.escriptors.cat (1 i 2), www.santacruzmas.com (3), www.minube.com (4)]