Temps de carnaval

Dijous passat va ser gras i dimecres que ve serà de cendra. Estem, doncs, en el moment àlgid del carnaval o carnestoltes, un esdeveniment anual indissociable de les Canàries, ja que és viscut amb especial intensitat pels seus habitants. Donem-ne algunes pinzellades.

Una de les mostres més ancestrals del carnaval canari el trobem en els diabletes de Teguise (Lanzarote). Aquest ritual sembla originari d'Amèrica i importat per un immigrant. Els participants es disfressen de boc o de dimoni, amb màscares representant un brau de grans banyes i llengua vermella. La roba és estampada i de les corretges pengen petits esquellots. Amb aquesta fila espanten nens i joves. 
 

(1) Diabletes de Teguise.

Una altra tradició immemorial del carnaval que trobem a les Canàries (i a molts altres llocs, val a dir-ho) és el costum de llançar-se objectes o matèries de tot tipus. Antigament a Tenerife i a La Palma es tirava a la gent des dels balcons huevos-talco, closques d'ou reomplertes de talc i més tard de serradures, farina, cendra o sorra. Van acabar prohibits per les autoritats. Més innocent era el costum de les carnavalinas, joguines d'aigua amb què es mullaven els vianants. 

Les murgas són agrupacions musicals de tipus humorístic, satíric i crític molt esteses pel sud de la península però que a les Canàries tenen una significació especial. No hi ha notícia política, social, cultural o de la vida quotidiana que no sigui objecte d'àcida censura amb les seves lletra i música, però feta amb gràcia. Per exemple, de les murgas canàries no transcendeixen mai lletres ofensives contra els catalans com sí que hem sentit alguna vegada de les de Cadis o altres poblacions andaluses. Diuen les cròniques que la primera murga tinerfenya va néixer el 1915 d'un grup de mariners (de Cadis, precisament) del vaixell Laya que van improvisar una chirigota pels carrers de Santa Cruz acompanyats d'instruments musicals de cartró construïts a la Juventud Republicana, que els cedí el local per fer-ho. 
 

(2) Una murga de Tenerife.

A aquesta murga la van succeir altres com la del Flaco, la del Chucho o la del Manco, que a l'acabar l'actuació demanaven un ajut econòmic; d'aquí el refrany pides más que la murga del Flaco en la que cinco tocan y siete piden que es va popularitzar en altres temps.

(3) Cecilia Navarro, reina del Carnaval de Santa Cruz (2016).

Les festes de carnaval tenen les seves reines i potser la que té més projecció és la del Carnaval de Santa Cruz de Tenerife. Cada any les candidates desfilen per l'escenari, en el transcurs d'una gala i al ritme d'una música ad hoc, amb uns impressionants vestits que, degut a la seva aparatositat i al seu pes (fins a 200 quilos) han de ser empesos i desplaçats amb rodes. La imaginació a l'hora de dissenyar aquesta mena d'escenaris ambulants no té límits: motius exòtics, guarniments multicolors, plomes, pedreria...

Com a contrapunt a les reines del carnaval s'han anat popularitzant els darrers anys els concursos de drag queen també en el marc del carnestoltes. Aquí no es valora tant la disfressa i la bellesa de les concursants com la coreografia del número musical. El certamen que ha adquirit més fama és el de la Gala Drag de Las Palmas, creat el 1998, que cada any té lloc en un escenari del parc de Santa Catalina de la capital. Com a curiositat, si bé la gran majoria de participants són homes, una dona va quedar en segon lloc el 2010.
 

(4) Tortitas de Carnaval.

I per acabar, res millor que parlar de menjar si tenim en compte que una de les facetes que caracteritza el carnaval és la seva proclivitat als excessos gastronòmics com a preludi a la severa Quaresma que s'acosta. A les Canàries són típiques, per aquesta època, les postres sobretot: la sopa de miel de La Palma, que són una mena de torrijas, les rebanadas de Carnaval i les tortitas de Carnaval, elaborades totes elles amb farina, ous o mel i fregides, i emparentades per tant amb els bunyols típics de casa nostra en aquesta època de l'any.

Com es pot comprovar, el carnaval té un significat molt especial a les Illes Canàries. Quan, degut al seu caràcter pagà, irreverent o provocatiu, les dictadures de Primo de Rivera i franquista van prohibir-lo, a l'arxipèlag van tenir el privilegi de seguir celebrant-lo. Això sí, amb discreció i sota l'eufemisme de "festes d'hivern".

[Informacions procedents de www.bienmesabe.org (núm. 195) i Viquipèdia; imatges: (1 i 2) www.grupomascarada.org; (3) www.tenerife.com; (4) sobrecanarias.com]