Programada dins del cicle "Diversidad, Igualdad y Cultura" de la Filmoteca Canaria, oportunament en vigílies del 28 de juny, ahir es projectà al Teatro Guiniguada l'òpera prima d'Ismael Cabrera Calima rosa, un documental que recull set històries (una per cada illa canària) de persones LGTB, col·lectiu sistemàticament silenciat i marginalitzat. En totes elles afloren la pèrdua, l'autodescobriment, la capacitat de superació, la incomprensió social o familiar i els treballs marginals. En paraules del seu director, el film "aposta completament per la llibertat, la diversitat i per la continuïtat d'uns drets que hem de seguir defensant".
Vam conèixer trajectòries tan dispars (i alhora amb molts punts en comú) com la d'una lesbiana d'El Hierro, una transsexual de Gran Canària o una parella de gais de Lanzarote amb un fill adoptat. Especialment colpidors són els capítols dedicats a La Gomera (la memòria popular sobre José, nascut amb trets d'hermafroditisme) i Fuerteventura (amb fragments d'una entrevista al darrer reclòs al penal de Tefía, cruel destinació dels vagos y maleantes).
La pel·lícula em va agradar molt: a més de l'atractiva manera de plantejar una temàtica de perpètua (i necessària) actualitat, la vaig trobar tècnicament molt ben feta. Per a l'anècdota personal queda el fet que a la sala, just al meu costat, s'assegué l'Elena, la transsexual a què ja he fet referència, una dona amb una trajectòria personal complicada, plena de vicissituds i superacions, un model a respectar i admirar. Fou llargament ovacionada a l'acabar la projecció. Un honor tenir-la de fugaç veïna.
***
Programada dentro del ciclo "Diversidad, Igualdad y Cultura" de la Filmoteca Canaria, oportunamente en vísperas del 28 de junio, ayer se proyectó en el Teatro Guiniguada la ópera prima de Ismael Cabrera Calima rosa, un documental que recoge siete historias (una por cada isla canaria) de personas LGTB, colectivo sistemáticamente silenciado y marginalizado. En todas ellas afloran la pérdida, el autodescubrimiento, la capacidad de superación, la incomprensión social o familiar y los trabajos marginales. En palabras de su director, el filme "apuesta completamente por la libertad, la diversidad y por la continuidad de unos derechos que debemos seguir defendiendo".
Conocimos trayectorias tan dispares (ya la vez con muchos puntos en común) como la de una lesbiana de El Hierro, una transexual de Gran Canaria o una pareja de gays de Lanzarote con un hijo adoptado. Especialmente conmovedores son los capítulos dedicados a La Gomera (la memoria popular sobre José, nacido con rasgos de hermafroditismo) y Fuerteventura (con fragmentos de una entrevista al último recluido en el penal de Tefía, cruel destino de los vagos y maleantes).
La película me gustó mucho: además de la atractiva forma de plantear una temática de perpetua (y necesaria) actualidad, la encontré técnicamente muy bien hecha. Para la anécdota personal queda el hecho de que en la sala, justo a mi lado, se sentó Elena, la transexual a la que ya he hecho referencia, una mujer con una trayectoria personal complicada, llena de vicisitudes y superaciones, modelo a respetar y admirar. Fue largamente ovacionada al acabar la proyección. Un honor tenerla de fugaz vecina.
[Imatge: lpafilmfestival.com]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada