Dels presoners als plàtans

Ens acostem avui de nou a un personatge amb arrels catalanes i de biografia d'indubtable interès. José Samsó Henríquez nasqué a Guía (Gran Canària) el 1890 però, igual que Guimerà, el seu pare Climent Samsó era català de Caldes de Montbui i la seva mare canària de Gáldar. És probable, tot i que no ho he pogut constatar, que fos familiar d'Òscar Samsó, poeta de Caldes. Després de cursar estudis secundaria a Las Palmas, seguí una brillant carrera universitària que el dugué a llicenciar-se en dret (1911) i farmàcia (1917) a Barcelona, i en filosofia i lletres (1921) a Sevilla.

(1) Samsó, jove tinent.

La primera de les llicenciatures, combinada amb la milícia, determinà la seva carrera professional, ja que ben d'hora ingressà al Cos Jurídic Militar com a tinent auditor. La seva actuació pública més rellevant fou la participació en les tasques humanitàries en el marc de la neutralitat espanyola a la Guerra del 14, sota l'impuls d'Alfons XIII. En tant que auditor de guerra romangué dos anys a Alemanya visitant camps de concentració i hospitals de guerra a l'objecte de comprovar el compliment de les convencions internacionals i el tractament humanitari que rebien els presoners, bàsicament francesos. La seva labor la documentà a Las visitas a los prisioneros de Guerra e internados civiles en Alemania (1919). En aquest informe reporta les intercessions en casos de penes de mort contràries a les convencions internacionals i el grau de compliment de les garanties processals en els consells de guerra.

(2) Samsó (amb una càmera fotogràfica) a Alemanya.

Quan tornà a les Canàries obrí un segon i insospitat front professional a la seva vida: el cooperativisme agrícola, sector plataner. Per la branca materna, Samsó descendia d'una família amb un ampli patrimoni agrícola al nord de Gran Canària i aquesta circumstància, unida a la influència que rebé del cooperativisme alemany, determinà que a la dècada dels vint iniciés una intensa activitat en aquest camp: fundador del Sindicato Agrícola de Guía (després del Norte de Gran Canaria), que aglutinà la majoria de plataners de la zona i que va arribar a produir i exportar el 80% del plàtan de l'illa; fundador del Sindicato de Regantes del Norte de Gran Canaria, impulsor d'embassaments, canals i regs; i, en fi, president del Consejo Ordenador de la Exportación del Plátano.

(3) Plataneres a la vila de Guía.

José Samsó era auditor general de Canàries en el moment de l'esclat de la guerra del 36. Encara que monàrquic i favorable al cop d'estat, aviat tindria problemes amb el règim naixent i, curiosament, tant l'activitat jurídico-militar com la cooperativista estan en l'origen d'aquests problemes. Coherent amb l'alt sentit de l'ètica i l'equanimitat que sempre van presidir la seva actuació, Samsó era contrari a l'afusellament d'un grup de persones, entre elles Antonio Boix, l'ex-governador civil de Las Palmas. Simultàniament, la Falange pretenia el control de l'exportació platanera del moment, que reportava moltes divises. Les pressions en els dos fronts oberts determinaren el seu cessament tant del Consejo Ordenador com de la seva plaça d'auditor i la seva deportació a la Península (1937).

(4) Poc temps abans de la seva mort.

No tornaria a les Canàries fins el 1944 i no seria ascendit (a general) fins el 1963. Dos anys després moriria a Barcelona.

[Informació extreta de bienmesabe.org i Sergio Aguiar Castellano; imatges: (1 i 2) arxiu familiar, bienmesabe.org; (3) www.todocoleccion.net; (4) galdaraldia.es]

'Carácter y glatir de vida d'aqueix poble'

José Tabares Bartlett és el nom d'un important poeta canari, menys conegut del que caldria, que va tenir relació amb Àngel Guimerà a principis del segle XX. Nascut a Santa Cruz de Tenerife el 1850, nét del cònsol britànic, ben aviat passaria a La Laguna, on seria alcalde en dues ocasions. Era germà del també poeta Heráclito.

(1) Bust de Tabares a La Laguna.

Tabares és un representant del que podríem anomenar escola regionalista, caracteritzada per un fort sentiment insularista. Un exemple és el seu poema "Recuerdos de la patria" (1880), que canta el paisatge primitiu, bucòlic i prehispànic:

Mi patria no es el mundo,
mi patria no es Europa,
mi patria es de un almendro,
la dulce, fresca, inolvidable sombra.

És un poema poderosament influït per "Canarias", de Nicolás Estévanez, considerat el "devocionari de l'insularisme". Estévanez fou un personatge d'interessantíssima biografia, tant literària com política, de qui caldrà parlar extensament més d'hora que tard.

(2) Nicolás Estévanez.

Una de les obres més conegudes de Tabares és el poema "La Caza" (1908), en què evoca la raça guanxe i increpa la inhumanitat dels vencedors castellans:

¡Y parecen las sucias calaveras,
de sus órbitas hueras
lanzar una mirada de agonía!...
¡Mudos y torvos e insondables retos!
¡Cual si los esqueletos
se dolieran del plomo todavía! 

Guimerà prologà aquesta obra en termes ben elogiosos cap a l'autor i d'admiració cap a les illes, tal com mostra aquest fragment de grafia prefabriana:

"Y canti enaltin las costums patriarcals de la terra canaria; la hermosura y gentilesa de las sevas fillas y'l coratje y l'amor al travall y á la llar de sos fills; ab sas festas tradicionals, ab sas balladas y sas lluytas primitivas, cos á cos, d'homes. Canti tot lo qu'es carácter y glatir de vida d'aqueix poble, y cántiho tot sempre en lleguatje canari, en llenguatje propiament canari, acullinthi ab amor fervorós totas aquellas paraulas y giradas de frase en un ó altre indret de la illa viventas, per los llabis de las generacions transmesas fins á nosaltres...".

(3) Vista no datada de La Laguna.

Tabares, per la seva part, dedicaria a Guimerà un altre poema seu, "Trompos y cometas" (1911). Moriria a La Laguna el 1921.

[Imatges: (1) Wikimedia; (2) www.gevic.net; (3) lalagunaahora.com]

'El Padrito'

Ja vam parlar en un anterior apunt de tres eclesiàstics relacionats amb Catalunya que en el segle XIX, de forma successiva, ocuparen la diòcesi de Canàries. Quan el primer dels quals, Bonaventura Codina, arribà a les illes ho féu acompanyat  d'Antoni Maria Claret, un clergue que desenvoluparia posteriorment una atapeïda biografia religiosa i política.

(1) Fotografia del Pare Claret.

Nascut a Sallent el 1807, de ben jove començà una intensa activitat missionera per tot Catalunya, fins que la situació política (inicis de la Segona Guerra Carlina, el 1848) la dificultà. Fou llavors quan es traslladà (a petició del mateix Codina) a les Canàries, on prosseguií la seva labor de predicació. Entre el 14 de març de 1848, quan desembarcà al Puerto de la Luz de Las Palmas procedent de Cadis, i el 2 de maig de 1849 visità Telde, Agüimes, Ingenio, Arucas, Gáldar, Guía, Moya, Firgas, Teror, San Lorenzo, Tirajana, Tejeda i Santa Brígida (Gran Canària) i Teguise i Arrecife (Lanzarote). Al seu pas per totes aquestes publicacions deixà, segons s'explica, conversions, prodigis, profecies i llegendes, i ho féu sempre conservant un estil de vida d'allò més auster. Fou a Agüimes (Gran Canària) on començà a ser conegut com El Padrito, renom que denota la veneració i proximitat populars que concità. Diuen les cròniques que la policia d'aquesta població va arribar a haver d'intervenir per protegir de la multitud el nostre protagonista, delerosa d'accedir-hi per escoltar-lo o confessar-se.

(2) Carrer d'Agüimes. A la dreta, façana des d'on predicava.

Les mateixes cròniques, de to hagiogràfic i per tant parcials i interessades, diuen que quan marxà de retorn a la península, els seus feligresos canaris l'acomiadaran amb llàgrimes i enyorament. Ell, al seu torn, correspongué a aquest sentiment declarant que "aquests canaris m'han robat el cor...; no cesso mai de donar gràcies a Déu per haver-me enviat a aquestes illes". No devia ser cap exageració perquè el seu record es va perpetuar, fins al punt que el 1951 Pius XII el declarà patró de la diòcesi juntament amb la Verge del Pino. L'any anterior el mateix papa l'havia canonitzat.

(3) Enrajolat al carrer General Bravo de Las Palmas.

La biografia posterior de Claret és d'allò més interessant, si bé sense relació amb les Illes. Fundà la Congregació dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria (els Claretians, per entendre'ns), fou nomenat arquebisbe i destinat a Cuba, on patiria un atemptat, i retornaria com a confessor de la reina Isabel II, integrant-se a contracor en el que Valle-Inclán popularitzà com a corte de los milagros. Acompanyaria la reina a l'exili el 1868 i moriria a Fontfreda (Occitània) el 1870.

[Imatges: (1) infovaticana.com; (2) 12asambleabetica.blogspot.com; (3) foto de l'autor]

Descobrint el passat

A les Canàries l'arqueologia sempre ha estat una disciplina d'especial interès i importància, i que té un ampli camp per recórrer encara, si tenim en compte el que queda per conèixer del període comprès entre els primers poblaments guanxes i les invasions castellanes. A la història de l'arqueologia canària destaquen noms com els de Gregorio Chil (el fundador del Museu Canari), Rosendo García-Ramos (un darwinista director del Gabinet Científic de Tenerife) o Antonio Tejera (actual catedràtic de Prehistòria de La Laguna), però avui parlarem d'un altre perquè era català de naixement, Luis Diego Cuscoy.

(1) Luis Diego Cuscoy (1907-1987).

Diego va néixer a Sant Esteve d'en Bas el 1907 i amb nou anys es traslladà amb la seva família a Tenerife, on el seu pare, guàrdia civil, fou destinat. Estudià Magisteri i exercí la docència a La Laguna i després durant un temps a Galícia, tornant definitivament a Canàries el 1934. Les seves vinculacions amb sectors esquerrans comportaren que, acabada la guerra d'Espanya, fos denunciat i desterrat a Cabo Blanco, al sud de Tenerife. Avui aquest lloc es troba a tocar de la massificada zona turística de Los Cristianos però a la postguerra era un poble remot. El que havia de ser un càstig per a Diego va acabar essent una oportunitat, ja que en el transcurs d'una excursió per la zona descobrí una cova funerària, fet que despertà el seu interès per la història antiga i que comportà l'inici d'un extens període d'estreta col·laboració amb organismes d'investigació arqueològica (1941-1969). El 1958 va ser nomenat primer director del Museu Arqueològic de Tenerife, càrrec que retingué fins a la seva mort a La Laguna el 24 d'abril de 1987.

(2) Treball de camp: enquestes a pastors (anys 60).

L'Institut d'Estudis Canaris, del qual havia estat membre destacat, organitzà unes jornades en el centenari del seu naixement, per posar en valor la seva faceta multidisciplinària: "fou un escriptor amb obra en vers i prosa, prolífic periodista, mestre reformista, etnògraf, antropòleg i arqueòleg; en definitiva, un humanista del segle XX". Considerat un pioner en molts dels seus treballs, entengué la importància del context en la investigació arqueològica, especialment el territori. Les seves línies d'investigació van abastar l'adaptació al medi i l'aprofitament dels recursos naturals per part dels guanxes, la transhumància dels pastors i les zones d'autosuficiència econòmica. Aquest era el retrat, inclòs un esment al seu origen, que en feia Fela Palenzuela, una amiga seva: "la seva vàlua com a mestre, poeta, escriptor, arqueòleg i un sens fi de qualitats i bon fer d'un nen que arribà des de les terres de la tramuntana per conèixer les nostre illes i entregar la seva vida al seu estudi".

(3) La seva obra més important.

Publicà, entre més llibres, Tenerife, la isla del Teide (1948, d'interès tant científic com literari), Entre el volcán y la caracola (1957, contes i llegendes de les set illes) i  Los Guanches, vida y cultura del aborigen de Tenerife (1968). Per decisió del Govern de Canàries, està en curs la digitalització del ric llegat documental que l'arqueòleg i etnògraf acumulà al llarg de la seva vida, i que inclou fotografies, diapositives, pel·lícules, gravacions d'àudio, manuscrits i epistolaris. Els més moderns mitjans tecnològics per facilitar l'accés al saber més antic.


[Informacions extretes de www.guanches.org i www.bienmesabe.org; imatges: (1) www.revistacanarii.com, (2) tagororculturaldeagaeche.blogspot.com.es, (3) www.todocoleccion.net]

Nadal a Las Canteras

(1) Detall del pessebre de 2015.

El pessebre d'arena de Las Palmas de Gran Canària, compleix deu anys. Destacable pel seu valor artístic i pel reclam que suposa per al turisme de la ciutat, el pessebre ja és tot un esdeveniment quan arriben les festes nadalenques. Situat a la zona de La Puntilla, en un extrem de la platja de Las Canteras, que li dóna una immillorable perspectiva, és una extraordinària mostra d'art efímer que ha merescut ja la visita d'un milió i mig de persones en aquest decenni.

(2) Etual Ojeda, davant una de les seves obres.

La idea va néixer per donar continuïtat a l'aposta feta els anys vuitanta per Etual Ojeda, un dels escultors de sorra més destacats del món, que volia donar projecció a la platja més emblemàtica del seu Las Palmas natal amb l'habilitat que més domina: modelant arena i aigua amb ben pocs utensilis i obtenint tota mena de figures humanes, escenaris o objectes amb un realisme sorprenent.

(3) Els actuals artistes del pessebre de sorra.

Enguany el pessebre no serà una excepció. Modelat durant una setmana per un equip internacional d'escultors (de Canàries, França, Rússia, Itàlia i Bèlgica), fins el 9 de gener es podrà contemplar una obra excepcional, tant pel resultat en termes estètics com per la magnitud de les xifres de la seva elaboració. Ocupa un espai de 75 per 30 metres, s'han treballat dues mil tones de sorra,  les escultures arriben als 4 metres d'alçada i representen set escenes nadalenques diferents, a més de dues conegudes muntanyes grancanàries, el Roque Nublo i el Roque Bentayga. Tothom tira cap a casa seva, ja se sap.

(4) Un altre detall del pessebre de 2015.

La visita és gratuïta i els donatius que s'obtenen són destinats a quatre menjadors socials de la ciutat.

[Imatges: (1, 3 i 4) belendearena.es; (2) mangasverdes.es;

Vencerà, vencerà, vencerà

Avui parlarem de futbol i, concretament, d'un dels principals equips de les Canàries, la Unión Deportiva Las Palmas, que per cert s'enfrontarà al Barça a meitats de gener en partit de lliga espanyola.

(1) Escut del club.

Fundat el 1949 resultat de la fusió d'altres cinc clubs, la Unión Deportiva Las Palmas ha militat durant 33 temporades a Primera divisió, però també ha conegut períodes menys brillants a categories inferiors i va estar a punt, en una ocasió, de desaparèixer degut a dificultats econòmiques. Les seves màximes fites han estat un subcampionat de Lliga (1968/69) i un subcampionat de la Copa del Rei (1977/78), que va perdre contra el Barça de Cruyff, Rexach, Migueli i companyia. Més dades: els colors de l'equipació són els mateixos de la bandera de Gran Canària (samarreta groga i pantaló blau), juga a l'estadi de Gran Canaria, que el 2003 va substituir l'històric estadi Insular, té 19.000 socis i 41 penyes d'afeccionats (cap a Catalunya, si no vaig errat) i la seva mascota és un canari (què si no?) de nom Pío pío, que s'encarrega d'animar l'equip mentre sona un himne que fa:
 
Es la Unión Deportiva Las Palmas
nuestro equipo señero sin par
con su juego brioso y brillante
vencerá, vencerá, vencerá.

(2) Pío, pío...

I una curiositat: al seu escut lluu una corona reial perquè el Club Victoria, una de les formacions fundadores, tenia el títol de "Reial".

(3) Sandro Ramírez.

En l'actual plantilla del primer equip juguen dos futbolistes procedents dels Països Catalans, el defensa Pedro Bigas, nascut a Palma de Mallorca, i el central Ángel Montoro, nascut a València. Un altre jugador segurament més conegut a casa nostra és Sandro Ramírez, jugador de l'equip infantil que el 2009 va passar al Barça i que actualment milita al Màlaga.

[Apunt dedicat a la memòria del senyor Juan, entrenador que va ser d'equips infantils de la Unión Deportiva; Imatges: (1) Viquipèdia; (2) www.pasionamarilla.com; (3) www.sport.es]

Monserrat

Avui (*) és la Mare de Déu de Montserrat i Vilaweb ha tingut la bona pensada de dedicar un petit reportatge a les esglésies, ermites i altres indrets que porten el nom de la Moreneta, i amb ella la petja de catalans, als cinc continents. La sorpresa m’ha sorgit al descobrir que una de les esglésies més antigues, amb més de cinc-cents anys d’història, es troba a l’illa canària de La Palma i fou fundada per un tarragoní. No he pogut evitar aprofundir-hi mínimament.

(1) Detall d'un fresc de l'església.

El tarragoní en qüestió (nascut el 1505 a Tarragona o a la Selva del Camp, segons les fonts, i mort després del 1550) es deia Marc Robert de Montserrat, fou un dels conqueridors de l’illa i figurà com un dels sis primers regidors del seu cabildo. La seva principal activitat fou, però, econòmica com a fundador d’un ingenio (és a dir, plantació i fàbrica) de sucre, a la localitat de Los Sauces, i com a encarregat de portar les obres de pujada de l’aigua juntament amb un soci anomenat Cordero. És per això que les fonts d’aigua més importants de La Palma són conegudes com Manantiales de Marcos y Cordero, actualment canalitzades i situades en uns paratges de gran bellesa (La Palma fou declarada reserva de la biosfera per la UNESCO el 1983).

(2) Façana del temple.

Per atendre les necessitats espirituals d’amos i treballadors de l’ingenio, Marc Robert fundà el 1515 l’ermita gòtica de Nuestra Señora de Monserrat (sense t), que els anys seixanta del segle passat fou sotmesa a una profunda restauració dotant-la d’elements neoromànics i reinaugurada el 1968 (el 27 d’abril, és clar). Es tracta del temple més gran de l’illa, té tres naus, absis, artesanat de fusta de teia i paviment de marbre. Sens dubte, la peça de més valor és un retaule de la Moreneta, atribuït al pintor flamenc Pieter Poubrus (finals del segle XVI), un encàrrec de l’Heredamiento de los Catalanes, patrons de l’església (a dalt, un detall).

(3) Imatge mariana.

L’església també allotja una imatge de la Mare de Déu. Es tracta d’una escultura en fusta policromada del segle XVI que antigament anava acompanyada de dos angelets que serraven la muntanya, segons la coneguda iconografia mariana, i que lamentablement s’han perdut. El que no s’ha perdut és la veneració per aquella imatge, que cada 27 d’abril és portada en processó per San Andrés y Los Sauces, municipi que comparteix patronatge amb Catalunya.

[(*) Apunt publicat originalment el 27 d'abril de 2016 al bloc Les aigües turbulentes de Vilaweb; imatges: www.lapalmabiosfera.es i www.bienmesabe.org]

'Papas arrugás' a Noruega

La presència catalana a les Canàries no s'ha limitat al llarg de la història a empresaris, artistes o  eclesiàstics: també a altres professions o activitats que no han transcendit tant. Per exemple, restauradors, i el nostre personatge d'avui, Felipe Escamilla, ho era. Per cert que podem considerar-lo una barreja d'empresari, artista i, en certa manera, eclesiàstic.

(1) Felipe Escamilla.

Felip Escamilla Quintana nasqué el 1938. No he pogut constatar el lloc de naixement, si bé serveix com a pista saber que uns Escamilla Quintana resideixen en l'actualitat a Terrassa. De ben jove corregué món: Països Baixos, Alemanya, França i Noruega, país on conegué la que seria la seva dona, Inge, i amb la qual s'establiria a Tenerife el 1968. Com a restaurador fundà diversos establiments: Samoga (Puerto de la Cruz), La Rotonda de París (Tacoronte), Casa Felipe el Payés (Santa Cruz de Tenerife), Los Porrones (Los Naranjeros) i Magnolia, també a Puerto de la Cruz, segurament el que li donà més prestigi i que continua obert al públic.

(2) Capsa de llumins del restaurant Magnolia.

Fou un impulsor de la cuina innovadora o avantguardista, entesa com un ofici sempre en constant evolució però que concebé de la forma més seriosa i professional (deia que "la cuina és un art i com a tal ha de sortir d'un mateix i cal practicar-la amb ganes"). Tot i això, la base de la seva proposta culinària sempre fou respectuosa amb la tradició ("crec que tornarem a la cuina de cullera i plat fondo").

(3) Crema del Magnolia.

Ni s'oblidava de la seva catalanitat a les illes ni de la seva canareïtat quan en sortia. A la carta del restaurant Magnolia hi introduí la crema cremada, que encara es serveix, i quan sortia a l'exterior no tenia cap problema en fer bandera de la seva procedència amb propostes originals. A Noruega, per exemple, acompanyava el bacallà d'aquelles latituds amb papas arrugás.

Popularment conegut com Felipe, el payés catalán, morí el 2010, poc després de ser nomenat fill predilecte de Puerto de la Cruz, l'oferta gastronòmica de la qual tant va contribuir a elevar.

[Imatges: (1) www.gourmetvinos.com; (2) www.todocoleccion.net; (3) www.restaurantemagnolia.com] 

Elegància, bon gust, tècnica, musicalitat

(1) Alfredo Kraus (1927-1999)

El dijous 24 de novembre es compliren vuitanta-nou anys del naixement del gran tenor Alfredo Kraus, al carrer Colón de Las Palmas de Gran Canària. Prototipus de cantant líric seriós, elegant i professional, distanciat del divisme i de les ànsies de notorietat tan presents en el món de l'òpera, Kraus desenvolupà una llarguíssima carrera que només la mort, als 71 anys i de cruel malaltia, va truncar.

(2) Placa a la casa natal.

La seva relació amb el nostre país fou intensa. Durant la seva etapa formativa, rebé classes de la senyora Markoff a Barcelona i del mestre Andrés a València. Va actuar per primera vegada al Gran Teatre del Liceu el 6 de desembre de 1958 interpretant el duc de Màntua de Rigoletto, el mateix paper del seu debut al Teatre Reial del Caire, dos anys abans. Kraus fou un habitual del Liceu fins el 1992, interpretant-hi durant dotze temporades, si les meves fonts són correctes, el repertori que li donà fama mundial: Il barbiero di Siviglia, Werther, Lucia di Lammermoor, La fille du régiment, Lucrezia Borgia i moltes més obres, a més de la sarsuela Doña Francisquita.

(3) Amb Joan Sutherland a Lucia di Lammermoor (1988).

S'acomiadà dels escenaris catalans al Festival de Peralada el 1998, en circumstàncies personals delicades, després de sobreposar-se a la desaparició de la seva dona però quan un càncer de pàncrees ja minava el seu cos. Morí a Madrid, però fou enterrat al cementiri de Vegeta del seu Las Palmas natal, ciutat que li dedicà l'Auditori que presideix un extrem de la platja de Las Canteras.

(4) Auditori Alfredo Kraus i monument al tenor, a Las Palmas.

En ocasió del seu decés, aquest era el retrat que en feia el musicòleg Roger Alier a La Vanguardia: "Kraus passarà a la història com el més refinat, perfecte i longeu tenor líric lleuger de la història, com l'ànima de la vida operística de Canàries i una perfecta simbiosi entre elegància, bon gust, tècnica i musicalitat".

[Imatges: (1 i 4) auditorioteatrolaspalmasgc.es; (2) Wikipèdia; (3) Pinterest]

La terra dels meus amors

L'himne oficial de les Illes Canàries és, des d'abril de 2003, una variació de l'"Arroró" dels "Cánticos canarios" del músic Teobaldo Power, amb lletra del també músic Benito Cabrera. L'arroró (mot d'origen guanxe que significa "nounat") és una cançó de bressol específicament canària, caracteritzada per ser melodiosa, lenta i monòtona, i amb lletres compostes per quartetes octosíl·labes.

(1) Teobaldo Power.

Les primeres estrofes fan:

Soy la sombra de un almendro,
soy volcán, salitre y lava.
Repartido en siete peñas
late el pulso de mi alma.

Però l'arxipèlag compta amb una altra composició molt popular que té la consideració d'himne oficiós: el pasdoble "Canarias". Va ser compost el 1935 per, i aquí hi ha la connexió catalana, Josep Maria Tarridas Barri, nascut a Sant Pol de Mar, autor de sardanes i altres pasdobles i fundador de la cobla Llevantina, de Calella de la Costa; per la seva banda, devem la lletra al poeta valencià Joan Picot. Aquest n'és un fragment:

Ay, Canarias,
la tierra de mis amores!
Ramo de flores
que brota de la mar.
Vergel de belleza sin par
son nuestras islas Canarias,
que hacen despierto soñar.

(2) Josep Maria Tarridas (1903-1992).

Molts anys després, el conegut grup musical Los Sabandeños donaria una embranzida a la cançó i modificaria l'estil un punt carrincló de la lletra, tot afegint-hi una estrofa amb els noms guanxes de les illes, de clara intenció reivindicativa:

Siete estrellas brillan en el mar:
Benahoare, Hero y Tamarán,
Tytherogaket y Achinech,
Maxorata y Gomera también.

(3) Alguns components de Los Sabandeños.

Cal dir, com a curiositat, que Josep Maria Tarridas mai no va visitar les illes. Així i tot, el seu pasdoble ha esdevingut un símbol present a tot arreu, ja que és la peça amb què clouen els actes les comunitats canàries repartides per tot el món.

[Imatges: (1) www.bienmesabe.org; (2) www.enciclopedia.cat, fototeca.cat; (3) www.etnografiayfolklore.org]