'Calima rosa'

Programada dins del cicle "Diversidad, Igualdad y Cultura" de la Filmoteca Canaria, oportunament en vigílies del 28 de juny, ahir es projectà al Teatro Guiniguada l'òpera prima d'Ismael Cabrera Calima rosa, un documental que recull set històries (una per cada illa canària) de persones LGTB, col·lectiu sistemàticament silenciat i marginalitzat. En totes elles afloren la pèrdua, l'autodescobriment, la capacitat de superació, la incomprensió social o familiar i els treballs marginals. En paraules del seu director, el film "aposta completament per la llibertat, la diversitat i per la continuïtat d'uns drets que hem de seguir defensant".

Vam conèixer trajectòries tan dispars (i alhora amb molts punts en comú) com la d'una lesbiana d'El Hierro, una transsexual de Gran Canària o una parella de gais de Lanzarote amb un fill adoptat. Especialment colpidors són els capítols dedicats a La Gomera (la memòria popular sobre José, nascut amb trets d'hermafroditisme) i Fuerteventura (amb fragments d'una entrevista al darrer reclòs al penal de Tefía, cruel destinació dels vagos y maleantes). 

La pel·lícula em va agradar molt: a més de l'atractiva manera de plantejar una temàtica de perpètua (i necessària) actualitat, la vaig trobar tècnicament molt ben feta. Per a l'anècdota personal queda el fet que a la sala, just al meu costat, s'assegué l'Elena, la transsexual a què ja he fet referència, una dona amb una trajectòria personal complicada, plena de vicissituds i superacions, un model a respectar i admirar. Fou llargament ovacionada a l'acabar la projecció. Un honor tenir-la de fugaç veïna. 

***

Programada dentro del ciclo "Diversidad, Igualdad y Cultura" de la Filmoteca Canaria, oportunamente en vísperas del 28 de junio, ayer se proyectó en el Teatro Guiniguada la ópera prima de Ismael Cabrera Calima rosa, un documental que recoge siete historias (una por cada isla canaria) de personas LGTB, colectivo sistemáticamente silenciado y marginalizado. En todas ellas afloran la pérdida, el autodescubrimiento, la capacidad de superación, la incomprensión social o familiar y los trabajos marginales. En palabras de su director, el filme "apuesta completamente por la libertad, la diversidad y por la continuidad de unos derechos que debemos seguir defendiendo".

Conocimos trayectorias tan dispares (ya la vez con muchos puntos en común) como la de una lesbiana de El Hierro, una transexual de Gran Canaria o una pareja de gays de Lanzarote con un hijo adoptado. Especialmente conmovedores son los capítulos dedicados a La Gomera (la memoria popular sobre José, nacido con rasgos de hermafroditismo) y Fuerteventura (con fragmentos de una entrevista al último recluido en el penal de Tefía, cruel destino de los vagos y maleantes).

La película me gustó mucho: además de la atractiva forma de plantear una temática de perpetua (y necesaria) actualidad, la encontré técnicamente muy bien hecha. Para la anécdota personal queda el hecho de que en la sala, justo a mi lado, se sentó Elena, la transexual a la que ya he hecho referencia, una mujer con una trayectoria personal complicada, llena de vicisitudes y superaciones, modelo a respetar y admirar. Fue largamente ovacionada al acabar la proyección. Un honor tenerla de fugaz vecina.

[Imatge: lpafilmfestival.com]

La llengua que encara cueja / La lengua que aún colea

El títol d'aquest bloc, Neigà, és una paraula guanxe que significa "germà". És extreta d'una de les endechas, és a dir elegies o cants de lament, que l'italià Leonardo Torriani transcribí en una descripció que feu de l'arxipèlag per encàrrec de Felip II. I d'aquestes endechas se'n parlà ahir a la Biblioteca Insular de Gran Canària. Amb el títol "La lengua guanche desde Bartolomé Cairasco hasta nuestros días", l'escriptor i periodista tinerfeny Agustín Gajate Barahona (a la imatge) dissertà sobre la llengua dels antics canaris. A partir de les seves investigacions, les dels estudiosos dels dos darrers segles, des de Dominik Josef Wölfel fins a Maximino Trapero i de les escasses fonts de l'època en què presumiblement la llengua encara era viva, com la de Torriani o la Comedia del Recibimiento de Bartolomé Cairasco de Figueroa, Gajate ha recopilat un modest lèxic amb el qual s'ha vist en cor d'escriure poemaris com Achicaxna xaxo agual (Palabra de momia paria, 2013). 

L'acte, celebrat a la terrassa de la Biblioteca amb vistes a la catedral de Las Palmas i presentat per l'escriptora, pintora i fotògrafa María del Pino Marrero Berbel, formava part del cicle "Encuentros con el autor". Després de les intervencions d'ambdós s'encetà un petit diàleg amb els assistents on sorgiren qüestions sempre polèmiques per a la investigació històrica i filològica, com la pròpia denominació de la llengua (guanche, tamazigh, amazigh?). La premura per tancar la biblioteca a les vuit del vespre tallà una mica bruscament el col·loqui quan més interessant es feia. Llàstima. 

***

El título de este blog, Neigà, es una palabra guanche que significa "hermano". Es extraída de una de las endechas, es decir elegías o cantos de lamento, que el italiano Leonardo Torriani transcribió en una descripción que hizo del archipiélago por encargo de Felipe II. Y de estas endechas se habló ayer en la Biblioteca Insular de Gran Canaria. Con el título "La lengua guanche desde Bartolomé Cairasco hasta nuestros días", el escritor y periodista tinerfeño Agustín Gajate Barahona (en la imagen) disertó sobre la lengua de los antiguos canarios. A partir de sus investigaciones, las de los estudiosos de los dos últimos siglos, desde Dominik Josef Wölfel hasta Maximino Trapero y de las escasas fuentes de la época en qué presumiblemente la lengua todavía estaba viva, como la de Torriani o la Comedia del Recibimiento de Bartolomé Cairasco de Figueroa, Gajate ha recopilado un modesto léxico con el que se ha atrevido a escribir poemarios como Achicaxna xaxo agual (Palabra de momia paria, 2013).

El acto, celebrado en la terraza de la Biblioteca con vistas a la catedral de Las Palmas y presentado por la escritora, pintora y fotógrafa María del Pino Marrero Berbel, formaba parte del ciclo "Encuentros con el autor". Tras las intervenciones de ambos se inició un pequeño diálogo con los asistentes donde surgieron cuestiones siempre polémicas para la investigación histórica y filológica, como la propia denominación de la lengua (guanche, tamazigh, amazigh?). La premura por cerrar la biblioteca a las ocho de la tarde cortó algo bruscamente el coloquio cuando más interesante se hacía. Lástima.

[Imatge: escritores.org]

La pel·lícula que m'hagués agradat fer / La película que me hubiera gustado hacer

Sota aquest títol, el Centro de Cultura Audiovisual del Cabildo de Gran Canaria inicià el passat 18 de maig un interessantíssim cicle de cinema on les pel·lícules han estat proposades pels directors canaris més significatius. Ahir dia 25 es projectà Doce hombres sin piedad (12 Angry Men), de Sidney Lumet, amb la presència del director "seleccionador", Armando Ravelo. Al final del passi aquest explicà els motius que el dugueren a apadrinar la pel·lícula, tant de tipus formal com de contingut, que donaren lloc posteriorment a un llarg i animat debat amb el públic assistent a la sala. Com és sabut, planteja els dubtes que suscita en dotze membres d'un jurat popular la decisió de declarar culpable o no un noi acusat d'assassinat, i dels enfrontaments entre les personalitats, les emocions i les deduccions racionals de tots ells.

Ravelo (Las Palmas, 1982) és un cineasta canari ja consolidat. Fundador del Proyecto Bentejui (2012), que "treballa per contar històries des de Canàries per al món, buscant l'essència illenca", segons resa la seva web, ha plasmat aquests objectius en diversos llargmetratges o curts. És conegut sobretot pel seu darrer film, La piel del volcán (2021), amb el qual va rebre quatre nominacions als premis Goya i va concitar èxit de crítica i públic.

El cicle, que durarà fins el 4 de gener de 2024 (!), ens oferirà obres mestres tant atractives com Ciudadano Kane, El crepúsculo de los dioses, Los espigadores y la espigadora, Ginger y Fred, El ángel exterminador, El verdugo, 2001: Una odisea del espacio i moltes altres. Sempre en dijous, a les 19 hores, amb entrada gratuïta fins a completar l'aforament. Procurarem no perdre'ns-les. 

***

Bajo este título, el Centro de Cultura Audiovisual del Cabildo de Gran Canaria inició el pasado 18 de mayo un interesantísimo ciclo de cine en el que las películas han sido propuestas por los directores canarios más significativos. Ayer día 25 se proyectó Doce hombres sin piedad (12 Angry Men), de Sidney Lumet, con la presencia del director "seleccionador", Armando Ravelo. Al final del pase éste explicó los motivos que le llevaron a apadrinar la película, tanto de tipo formal como de contenido, que dieron lugar posteriormente a un largo y animado debate con el público asistente a la sala. Como es sabido, plantea las dudas que suscita en doce miembros de un jurado popular la decisión de declarar culpable o no a un chico acusado de asesinato, y de los enfrentamientos entre las personalidades, las emociones y las deducciones racionales de todos ellos.

Ravelo (Las Palmas, 1982) es un cineasta canario ya consolidado. Fundador del Proyecto Bentejui (2012), que "trabaja para contar historias desde Canarias para el mundo, buscando la esencia isleña", según reza su web, ha plasmado estos objetivos en varios largometrajes o cortos. Es conocido sobre todo por su último filme, La piel del volcán (2021), con el que recibió cuatro nominaciones a los premios Goya y concitó éxito de crítica y público.

El ciclo, que durará hasta el 4 de enero de 2024 (!), nos ofrecerá obras maestras tan atractivas como Ciudadano Kane, El crepúsculo de los dioses, Los espigadores y la espigadora, Ginger y Fred, El ángel exterminador, El verdugo, 2001 : Una odisea del espacio y otras muchas. Siempre en jueves, a las 19 horas, con entrada gratuita hasta completar el aforo. Procuraremos no perdernoslas.

[Imatge: radiodelfaronoroeste.es]

'Mariana Pineda: bordando la República'

La figura històrica de Mariana Pineda, heroïna de la llibertat i víctima de l'absolutisme borbònic, ben coneguda i popularitzada per Federico García Lorca, és la protagonista de l'obra Mariana Pineda: bordando la República, d'Ico Martín, que anit es representà a l'Aparte Espacio Creativo, una sala de petit format de Las Palmas de Gran Canaria que fa poc va iniciar la seva prometedora aventura de propostes artístiques. Martín, nascut a la Isleta, a Las Palmas, és autor de diversos textos teatrals com Pasión y Dinero, Cuando aúllan los chacales, Trío de Gatas o No descubras a Míster William, entre altres. També ha destacat com a escenògraf i dissenyador de vestuari. 

La trama ens presenta Ariadna, una escriptora que està novel·lant la vida i la mort de Mariana Pineda. La ingestió d'uns fàrmacs prescrits pel seu metge li provoca un desdoblement de personalitat en la de l'heroïna granadina, que dona peu a l'autor a fer reflexionar, en forma de monòleg, sobre la repressió política i les ànsies de llibertat, a més del paper controlador de l'Església, representada per una monja. 

Magnífiques les actuacions de Yolanda Marcos i de Cynthia Jiménez, en els papers de Mariana/Ariadna i la religiosa, especialment la primera en qui recau el pes de l'obra, complementada amb notables mostres dels seus dots musicals com a cantant. Sòbria i ajustada escenografia i perfecta organització logística d'Aparte Espacio Creativo en una sala plena de gom a gom. Sens dubte, una vetllada agradable.

.../...

La figura histórica de Mariana Pineda, heroína de la libertad y víctima del absolutismo borbónico, bien conocida y popularizada por Federico García Lorca, es la protagonista de la obra Mariana Pineda: bordando la República, de Ico Martín, que anoche se representó en el Aparte Espacio Creativo, una sala de pequeño formato de Las Palmas de Gran Canaria que recientemente inició su prometedora aventura de propuestas artísticas. Martín, nacido en la Isleta, en Las Palmas, es autor de varios textos teatrales como Pasión y Dinero, Cuando aúllan a los chacales, Trío de Gatas o No descubres a Míster William, entre otros. También ha destacado como escenógrafo y diseñador de vestuario.

La trama nos presenta a Ariadna, una escritora que está novelando la vida y la muerte de Mariana Pineda. La ingestión de unos fármacos prescritos por su médico le provoca un desdoble de personalidad en la de la heroína granadina, que da pie al autor a hacer reflexionar, en forma de monólogo, sobre la represión política y las ansias de libertad, además del papel controlador de la Iglesia, representada por una monja.

Magníficas las actuaciones de Yolanda Marcos y de Cynthia Jiménez, en los papeles de Mariana/Ariadna y la religiosa, especialmente la primera que es en quien recae el peso de la obra, complementada con notables muestras de sus dotes musicales como cantante. Sobria y ajustada escenografía y perfecta organización logística de Aparte Espacio Creativo en una sala llena hasta los topes. Sin duda una agradable velada.

Hola de nou / Hola de nuevo

Cinc anys després d'acomiadar-me del bloc, decideixo reobrir-lo per compartir amb els meus conciutadans canaris aquelles informacions, opinions o inquietuds que l'actualitat faci emergir. És per aquesta raó que, a partir d'ara, oferiré el text dels apunts en versions catalana i castellana.

Cinco años después de despedirme del blog, decido reabrirlo para compartir con mis conciudadanos canarios aquellas informaciones, opiniones o inquietudes que la actualidad haga emerger. Es por esta razón que, a partir de ahora, ofreceré el texto de los apuntes en versiones catalana y castellana.

De mudances

Aquest bloc està de mudances. Obert l'octubre de 2016, amb el propòsit de posar en contacte les realitats canària i catalana, Neigà acaba avui el seu trajecte a www.blogger.com. Durant disset mesos, i amb una periodicitat que s'ha volgut setmanal (els dissabtes), Neigà ha estat present a la xarxa amb el propòsit, com ja s'anunciava en el primer apunt, de divulgar temàtiques diverses de l'arxipèlag canari i alhora la poc coneguda petjada catalana. A l'hora de fer un balanç, el resultat ha estat satisfactori a nivell personal pel que té d'aprofundiment (o en molts casos descobriment) de coneixements històrics, geogràfics, polítics, culturals o socials, i del seu processament per a l'elaboració i presentació de textos. Però pel que fa a la presència pública i a l'impacte final del bloc, la conclusió és més decebedora. El nombre de visites rebudes ha estat inferior a l'esperat i, probablement, les causes cal buscar-les en les limitacions del servei que l'acull, el Blogger, en quant a capacitat de difusió de continguts. Això ens ha fet plantejar la migració a un entorn més favorable, que serà el que ofereix Vilaweb, on ja tenim allotjats dos blocs personals. Des de dissabte que ve, doncs, Neigà prosseguirà la seva activitat en una nova casa.

[Imatge: servimudanzas.com] 

Bàsquet!

(1) Escut del club.

Quan surti publicat aquest apunt ja s'estaran jugant les semifinals de la Copa del Rei (d'Espanya) de Bàsquet. Aquest any el torneig es decideix a Las Palmas, i el club amfitrió (i un dels vuit finalistes) és l'Herbalife Gran Canaria.

Aquest club de bàsquet va néixer el 1963 en el si del Colegio Claret, raó per la qual va ser conegut com Las Palmas Claret fins el 1988, quan va passar a ser Club Básquet Gran Canaria. Després, a aquest nom s'hi afegiria el dels respectius patrocinadors comercals. L'actual és l'Herbalife, la multinacional de productes dietètics que temps enrere va rebre acusacions, avui superades, de ser una empresa amb una organització piramidal. Havia jugat al Centro Insular de Deportes i des del 2014 ho fa al Gran Canaria Arena, amb capacitat per a 10.100 espectadors.

(2) El Gran Canaria Arena.

El 1985 comença la millor època d'aquest club, quan va pujar per primera vegada a la divisió d'honor de la Lliga ACB. Després d'una etapa irregular, el 1996 va tornar a ascendir fins a l'actualitat. El punt més alt del seu palmarès va ser la temporada 2012/13, quan va arribar a ser semifinalista. A la mateixa temporada, també va ser semifinalista de la Copa del Rei (el torneig que s'està jugant aquest cap de setmana) i l'any següent va ser finalista. També ha acaronat la glòria a l'Eurocup: finalista el 2014/15 i semifinalista el 2015/16. Les copes de campió, però, sembla que se li resisteixin.

(3) L'actual equip, al complert.

I la connexió catalana, quina és? Doncs a banda d'haver-se fundat al Colegio Claret, a l'actual plantilla del Gran Canaria hi trobem fins a tres compatriotes: el base Albert Oliver (de Terrassa) i els alers Oriol Paulí (de Girona) i Xavier Rabaseda (de Ripoll). Si el Barça queda eliminat de la competició, desitgem tota la sort del món a l'equip insular.

(4) Albert Oliver.

[Imatges: (1) i (3) cbgrancanaria.net; (2) i (4) Viquipèdia] 

Fa un fred que pela

Les illes Canàries es troben situades a la mateixa latitud que el Sàhara Occidental, el nord de Mauritània o Algèria i la seva temperatura mitjana és de 18º a l'hivern i 24º a l'estiu. Moltes hores de sol i unes precipitacions baixes (amb diferències entre illes, naturalment) completen el panorama meteorològic de l'arxipèlag. Un clima ben benigne, doncs, que justifica l'arribada de turistes i jubilats de tots els racons de l'Europa freda i humida a unes terres tòpicament càlides en tots sentits.
Però a les Canàries també pot arribar a fer molt fred. Aquesta setmana el temps ha estat el gran protagonista: pluges, tempestes, calamarsades, i el que és més impactant, neu. Els paisatges enfarinats dels cims han atret riuades d'autòctons i turistes, delerosos de tocar neu. Això si no es trobaven les carreteres tallades, que és el que ha passat en més d'una ocasió. Com que una imatge val per mil paraules, heus aquí un petit reportatge:

(1) El nom del pic de Las Nieves cobra tot el seu sentit

aquests dies. És el sostre de Gran Canària (1.965 m).

(2) Tot i que el pic canari per antonomàsia és el Teide. 

Aquesta foto s'ha tornat viral aquests dies, de forma

comprensible. 

(3) Una altra vista del Teide. Paisatge

amb friqui, com es pot apreciar.

(4) Ninot de neu a Gran Canària.

(5) Aquesta imatge és del 2017: calamarsada a Lanzarote.

[Imatges: (1) foto Juan Castro, www.laprovincia.es; (2) foto Lex Thoonen, www.laprovincia.es; (3) laopinion.es; (4) foto Andrés Cruz, www.laprovincia.es; (5) www.eldiario.es] 

Óscar Domínguez: una vida intensa (i 2)

Quan esclatà la guerra de 1936, Domínguez marxà definitivament de l'estat espanyol i s'instal·là a París, concretament al barri de Montparnasse, primer en un atelier i després en un pis cedit per César González Ruano, un escriptor i periodista que tindria una qüestionada trajectòria per la seva relació amb l'Alemanya nazi. A París continuà la seva activitat artística lligada al surrealisme. Ja abans de la guerra aquesta era la ciutat on el nostre protagonista ja havia pres contacte amb grans figures del moviment, com Dalí o André Breton (1934). També en el període prebèlic va experimentar amb les seves "decalcomanies sense objecte desconegut", va confeccionar objectes surrealistes i va participar en exposicions i manifestos. No oblidem una estància del pintor a Barcelona, en la qual adaptà al fotomuntatge el concepte de "cadàver exquisit", en origen un joc de paraules sense lògica a les quals se'ls dona un sentit, una tècnica molt del gust dels surrealistes.

Tornem a París. El 1938 Domínguez participà a l'Exposition internationale du surrealisme, a la Galerie des Beaux-Arts, amb gran èxit. Aquest mateix any coneix l'escriptor argentí Ernesto Sábato, amb qui mantindria una forta amistat caracteritzada per llargues estances a l'estudi del pintor delirant entre l'olor a trementina i ampolles de conyac o vi i incitacions al suïcidi, segons s'explica. Sábato marxaria al seu país natal i faria aparèixer Domínguez a la seva novel·la més important, Sobre héroes y tumbas.

(4) Domínguez, treballant al seu taller.

El 1938 tindria lloc un desgraciat episodi en la biografia d'Óscar Domínguez. En el transcurs d'una festa nocturna, Domínguez discutí acaloradament amb Esteve Francès, un pintor surrealista nascut a Portbou, pels comentaris despectius contra Remedios Varo, la parella sentimental d'aquest. La baralla pujà de to fins que el pintor tinerfeny llançà un got contra Francès amb la mala sort que una estella impactà contra un dels presents, Victor Brauner, que quedà borni. El greu incident tindria conseqüències de tota mena: fragmentació del grup surrealista (com a culminació de l'anterior marxa de Paul Eluard i de les ruptures de Dalí, Man Ray i altres), un greu sentiment de culpa per part de Domínguez i un canvi professional en Brauner, que sabé interpretar el seu incident (que per cert havia anunciat de manera premonitòria) com una nova oportunitat creativa.

(5) "Revolución"

Iniciada la Segona Guerra Mundial, Catalunya tornà a estar present en la vida de Domínguez. Després de residir algun temps a Perpinyà, en companyia dels esmentats Brauner i Varo, retornà a París, on es trobaria de forma assídua amb l'escultor Apel·les Fenosa al popular Café de Fiori i on participaria a les tertúlies del restaurant Le Catalan, per recomanació de Picasso. Alliberat París, per Domínguez s'obriria un dels períodes més equilibrats de la seva vida. Distanciat de Roma, es casaria amb Maud Bonneaud, una estudiant, participà en moltes exposicions a tota Europa i a Nova York, obtingué la nacionalitat francesa i afermà la seva amistat amb Picasso al temps que s'allunyà del surrealisme ortodox d'André Breton.

(6) A Txecoslovàquia.

Els anys 50 són ja de declivi. Els excessos en la seva vida bohèmia produïren estralls al seu organisme. Li aparegueren símptomes d'acromegàlia, que li deformava el rostre i les mans. La seva vida sentimental continuà sent agitada: trencà amb Maud, conegué l'escultora Nadine Effront que fou substituïda un temps després per la vescomtessa de Noailles, el suport de la qual va ser decisiu per exposar individualment en una galeria de París i obtenir un èxit rotund. Domínguez es movia ara pels ambients més selectes de la rive droite, abandonant completament la vida bohèmia anterior.
Els seus darrers anys foren també dramàtics. Fou ingressat tres vegades en sanatoris psiquiàtrics a causa de la beguda i, finalment, fou trobat mort al bany de casa seva. Amb talls en canells i turmells, morí del cop rebut en relliscar amb la seva sang.

[Informacions extretes de Viquipèdia; imatges: radio.cz]

Óscar Domínguez: una vida intensa (1)

(1) Óscar Domínguez (1906-1957)

Óscar Manuel Domínguez Palazón va ser un pintor surrealista canari, adscrit a la Generació del 27, de vida curta i trepidant i, com veurem, relacionat amb alguns dels més coneguts artistes del nostre país. El seu naixement el 1906 a San Cristóbal de La Laguna, Tenerife, ja semblava predestinar l'artista. Segons deien els rumors, va ser el resultat del retrobament dels seus pares (un terratinent de Tacoronte i una descendent de murcians) després de diverses desavinences sentimentals. Es deia que l'amant del seu pare havia intentat enverinar la seva mare: així li confessà el mateix Domínguez a un amic seu, si bé investigacions posteriors van atribuir l'intent d'assassinat a una servent. Es tractava, doncs, del producte de la fèrtil imaginació del pintor. La infància de Domínguez no va poder ser més dramàtica: abans dels cinc anys ja havia mort una germana seva, nounada i amb una deformació física, havia mort la seva pròpia mare i ell havia contret el que popularment es coneix com a "mal de San Vito", de la que es va recuperar després.

(2) Autoretrat (1926).

Jove rebel i alumne poc brillant, amb dinou anys marxà a París, formalment com a oficinista en negocis del seu pare (exportador de fruites), que li suposà un primer contacte amb un tipus de vida ben diferent, si bé hagué de retornar a les Illes Canàries per fer el servei militar. El 1928 exposà per primera vegada al Círculo de Bellas Artes de Tenerife, amb crítiques adverses que parlen de "teles tacades sense ordre preestablert". El 1931 morí el seu pare arruïnat, deixant la família a la intempèrie econòmica. Domínguez s'havia de guanyar la vida com a pintor publicista però també falsificant quadres de Monet, mentre continuava donant corda a la seva creativitat. El 1932 exposà les primeres obres surrealistes, amb crítiques molt més favorables, i l'any següent tingué lloc la primera exposició individual.

(3) Désir d'été (1934)

Amb un peu a Tenerife i un altre a París, en aquesta ciutat conegué Roma, una pianista polonesa de família benestant amb qui visqué de forma bohèmia al barri de Montmartre. Continuaren les exposicions: al Círculo Mercantil de Las Palmas (1933), a la II Exposició Internacional Surrealista a Tenerife (1935), que el posà en contacte amb Picasso, Miró, Dalí, Max Ernst, Duchamp i molts més, i de nou al Círculo de Bellas Artes (1936), just abans de l'inici de la guerra d'Espanya, moment en què, dotat d'un passaport fals i a bord d'un vaixell fruiter marxà definitivament de la seva terra natal per establir-se a París de forma definitiva.

[continuarà]

[Informacions extretes de Viquipèdia; imatges: (1) datuopinion.com, (2 i 3) totallyhistory.com]