Conflictes

L'aplicació a Catalunya de l'article 155 de la Constitució espanyola (injusta i desproporcionada, i amb evident ànim de revenja, però aquest no és el tema) ha posat d'actualitat que a finals dels anys noranta l'ombra del mateix article va planar sobre les Canàries. El conflicte va venir com a conseqüència de l'entrada de l'estat espanyol a la Unió Europea, que obligava a aplicar l'eliminació dels aranzels. Aquesta mesura suposava un perjudici econòmic per a les illes, de manera que el govern d'aleshores (parlem de 1989), presidit per Lorenzo Olarte (del CDS) s'hi va negar i va exigir excepcions fiscals per entrar a la Unió Europea.

(1) Lorenzo Olarte.

Aquest tímid gest de plantar cara va fer reaccionar el govern espanyol de Felipe González, que va advertir-lo per carta de la possibilitat d'aplicar l'article 155. Olarte, segons ha confessat anys més tard, no només va menysprear l'amenaça ("vam passar olímpicament de la carta") sinó que va contestar-la amb una altra de més grossa: crear un estat propi. Com en l'acudit del dentista ("oi que no ens farem mal?") la jugada va sortir bona i es va arribar a una solució al conflicte.

Els litigis canari (ja remot en el temps) i català, ben actual, no admeten comparació ni en el fons, ni en les formes, però l'antecedent illenc és un bon exemple que il·lustra la possibilitat d'arribar a acords quan totes dues parts ho volen sincerament. Totes dues.

(2) Paulino Rivero, a l'esquerra de la imatge.

Anys més tard es va produir un altre incident polític amb l'estat que també té algun paral·lelisme amb Catalunya. Va ser el 2014 quan el llavors president Paulino Rivero, de Coalició Canària, va proposar per al mes de novembre una consulta ciutadana sobre les prospeccions petrolieres, previstes en aigües de Lanzarote i Fuerteventura, i que havien provocat un enorme rebuig polític i social, incloent empresaris turístics i ecologistes. Unes prospeccions, per cert, concedides pel govern espanyol a Repsol i autoritzades enmig de les vacances d'agost.

El simple fet de facilitar que la societat s'expressés sobre un tema que li afectava directament va posar en guàrdia el govern central, que s'hi va mostrar radicalment en contra per boca del ministre competent, el canari (quina casualitat) José Manuel Soria. Que el govern Rivero declarés que volia executar el seu projecte de forma escrupolosament constitucional no va evitar una campanya de desprestigi i ridiculització contra els desitjos dels canaris: estava ja propera la consulta catalana del 9-N i Madrid no estava disposat a que s'estenguessin aquestes pràctiques pels territoris. Aquí no hi havia d'haver cafè per ningú.

(3) Manifestació contra les prospeccions petrolieres.

Al revés del que va passar amb Olarte, la simple amenaça espanyola del Tribunal Constitucional va provocar que Rivero guardés la consulta al calaix. De fet, tampoc van tenir lloc les tan qüestionades prospeccions. Al final, van guanyar la partida, que és del que es tractava.

[Imatges: (1) rac1.cat; (2) elconfidencialautonomico.com; (3) paulinorivero.com]