dissabte, 12 de novembre del 2016

Dels tòpics

El diccionari defineix tòpic com "relatiu o pertanyent a un lloc determinat" i "expressió trivial emprada sistemàticament en el mateix sentit". La segona accepció, la del substantiu, és la que ens interessa aquí i és la referida a un lloc comú i simplificador que relacionem, amb més o menys base, a qualsevol territori, col·lectivitat, població, grup social o professional, etc. Els catalans som pesseters (amb l'euro també), els alemanys són disciplinats, a Suïssa els trens són puntuals, a Austràlia només hi ha cangurs, etc. Com més desconeguts o allunyats siguin els llocs o els seus habitants, més inexactes o menys fonamentats seran els tòpics que s'hi vinculen. Les Canàries i els seus habitants no poden escapar-se d'aquesta regla inexorable i són objecte també de tòpics sobre la seva manera de ser o de parlar. Vegem-ne alguns.

(1) ¿Aplatanado yo? Sí? No?
La paraula que molta gent associa de manera automàtica al canari és aplatanado. Sobre aquest concepte giren moltes teories. Es parla de que té alhora un biaix positiu (en el sentit de viure lentament, en calma o, com es diu ara, slow) i negatiu (referit a una suposada falta de productivitat de la gent del sud, per oposició a un nord industrial i treballador). Manuel Alemán, en la seva Psicología del hombre canario afirma que aquesta suposada indolència és una estratagema del colonitzador per tal de justificar mà dura i salaris baixos. Altres autors, com José Tomás Bethancourt o Pedro Hernández, aprofundeixen en la psicologia del canari, presentant-la com un contrast entre l'orgull per la pròpia terra i un complex d'inferioritat davant l'espanyol peninsular (conegut despectivament com a godo).

(2) Guagua davant l'estació central d'ídem de Las Palmas.
Però el tòpic més evident és la manera de parlar, aquella que fa que molts indocumentats confonguin els canaris amb els sudamericans. No són només els trets fonològics característics (els seseos o l'aspiració de determinades consonants) sinó també un ric lèxic de termes ben habituals a la vida quotidiana (guagua, traba, emboste o papa). Una manera de parlar que "fa gràcia" a segons quins forans però no els propis afectats, és clar. El tòpic dels tòpics lingüístics canaris és l'expressió muyayooo, allargant desmenjadament les dues darreres síl·labes, per dir muchacho, i que els habitants de l'arxipèlag no diuen mai d'aquesta manera. El que més se li acosta és chacho!, una mena de falca equivalent al tio col·loquial i omnipresent o al xe valencià.

(3) El 2009 la UNESCO va declarar el 'silbo' patrimoni immaterial.
En fi, també podem afegir a la llista de tòpics tota una sèrie de trets específics i peculiaritats que contribueixen a reforçar el sentiment identitari d'aquelles illes per contrast amb la península ibèrica i amb la resta del món. Des del fus horari diferent (una hora menys...) fins a un règim fiscal especial (on l'IVA és substituït per l'IGIC), passant per la pervivència del silbo gomero, una originalíssima manera de comunicar-se.

Tots els pobles, totes les societats, ves quin remei, han de carregar amb els tòpics que els pengen els altres. N'hi ha de certs, n'hi ha que no, poden ser justos o no tant, però tots ajuden a singularitzar cada territori, contribuint a ser una taca de color diferent al món. Aquesta és la gràcia.

[Font: Fernando Garcés i Jordi Vicente: Tópicos de España. Ariel; imatges: (1) pintaderascs.com, (2) www.laprovincia.es, (3) www.unesco.org]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada