Els 'ranchos'

Arriba el Nadal i una de les tradicions que han perviscut fins els nostres dies a les Canàries és la dels ranchos de ánimas o ranchos de pascuas. En origen eren una mena de comitiva que desfilava pels carrers demanant almoines pels difunts pobres, i ho feien ballant i acompanyats de diversos instruments de percussió (panderos, chácaras o tambors) amb un ritme trist i monòton. Era executada només per homes organitzats en grups lligats a confraries religioses, que sortien en qualsevol època de l'any, si bé s'intensificava a l'hivern, quan menys activitat agrícola hi havia.

(1) Antic rancho de ánimas pels carrers de Teror.

L'origen cal buscar-lo amb l'arribada dels franciscans a les illes i la seva pràctica de pidolar almoines en nom dels difunts, que s'incrementà a partir del Concili de Trento i la seva reafirmació del Purgatori. Com passa amb altres manifestacions del folklore canari, s'hi troba una barreja d'elements aborígens, peninsulars i africans. Per exemple, la principal composició poètica emprada era el zéjel, típica dels mossàrabs.

(2) Rancho de pascuas a Teguise (Lanzarote).

Encara que s'havien estès per tot l'arxipèlag, avui només es conserven uns pocs grups a Gran Canària, Fuerteventura i Lanzarote. Entre altres ranchos de ánimas destaquen els d'Arbejales-Teror, el de La Aldea i el de Valsequillo tots a Gran Canària, però és a Lanzarote on perviuen la majoria. A Teguise hi trobem un dels més antics ranchos de pascua, adaptació nadalenca dels d'ànimes.  Convertit en un espectacle que atreu a autòctons i visitants, incorpora alguna peculiaritat que no trobem en altres llocs, com el fet de disposar d'un cos de ball format per quatre persones, que executa diversos moviments (el salto del pastor o el besapié) sense donar mai l'esquena a la figura del Nen Jesús.

(3) Rancho de pascuas d'Haría (Lanzarote).

Els ranchos: una manifestació cultural i religiosa a preservar.

[Informacions extretes de Viquipèdia, www.lavozdelanzarote.com i exporanchoteror.blogspot.com.es; imatges: (1) exporanchoteror, (2) historiadeteguise.com, (3) historiadeharia.com]

Pantone 7406

La bandera de les Illes Canàries, de la qual ja vam parlar una vegada, és composta, com tothom sap, per tres franges verticals de color blanc, blau i groc. Així es va establir el 1961 quan va ser creada pel moviment Canarias Libre, així l'ha adoptat l'independentisme modern i així va quedar fixat també legalment pel vigent estatut d'autonomia. Com que el darrer dels tres colors està tant de rabiosa actualitat a casa nostra, és oportú investigar perquè la bandera canària du el color groc.

(1) Que no falti el groc.

En principi aquests tres colors no tenen cap significació concreta, però tradicionalment s'ha acceptat que és una combinació de les antigues banderes de les províncies marítimes de Tenerife (blanca i blava) i Gran Canària (blava i groga). Les actuals illes amb el mateix nom han heretat els colors.

(2) Bandera gegant a Las Palmas.

Anant una passa enrere sembla que l'adopció, en el cas de Gran Canària, del blau i el groc com a bandera marítima (el 27 de novembre de 1867, fa 150 anys justos) va ser completament arbitrària però es diu que el blau remet al mar i el groc als cims de l'illa. Certament, l'intens blau de l'Atlàntic grancanari i els colors terrosos de les seves muntanyes fan plausible aquesta interpretació.

(3) Els "groguets" canaris.

Quan el principal equip de futbol de les illes, la Unión Deportiva Las Palmas, es va fundar i va haver de decidir els colors de la seva equipació (1949), va adoptar els mateixos que els de l'illa: samarreta groga, pantalons blaus i mitjons blaus amb la vora groga. El periòdic Canarias Deportiva interpretava aquests colors, de forma poètica, com "el oro de nuestras playas y el azul de nuestro mar". També serveix.

Per cert, el groc de la bandera canària és un Pantone 7406.

[Informació extreta de Viquipèdia; imatges: (1) www.noticanarias.com, (2) panoramio.com, (3) www.elgoldigital.com]

Doramas, el darrer canari

(1) Monument-font dedicat a Doramas, a Arucas.

Doramas és el nom d'un guerrer aborigen canari que es va convertir en un dels principals líders de la resistència indígena contra la conquesta castellana de l'arxipèlag. Les cròniques el presenten com un cabdill valerós, esforçat i rebel, i la seva mort, a mans de les forces invasores, va ser considerada una gran pèrdua per la moral de l'illa de Gran Canària, per la qual cosa l'historiador Viera y Clavijo el denomina "el darrer dels canaris".

(2) Doramas, en acció.

Havia nascut cap el 1440 a la zona de l'actual Telde. "Doramas" deriva, sembla, de la paraula amaziq durarammas i significaria "muntanyes amples", fent referència al nas del nostre personatge, a qui les cròniques descrivien amb un nas petit però amb les fosses amples, a més d'un rostre rodó, d'esquena ampla i no molt alt de cos. Les primeres notícies que en tenim són ja d'adult, quan es dedicava a robar ramats. Pertanyia a la classe social més baixa, els "esquilats", pel fet d'estar obligats a dur el pèl curt. Davant l'arribada dels castellans, començà la seva activitat guerrillera contra els invasors fins assolir victòries militars que, a més de donar-li fama, el durien a autoproclamar-se guaire amb el rebuig dels nobles. Tot i així, després de diversos vicissituds, a Doramas l'acabarien considerant una mena de capità de guaires, en qualitat del qual comandà els guerrers canaris contra l'exèrcit de l'aragonès Juan Rejón, que acabava de fundar (1478) el Real de Las Palmas, nucli originari de l'actual capital. L'enfrontament durà més de tres hores sense cedir cap dels dos bàndols fins que Rejón ferí personalment Doramas clavant-li una llançada a la cuixa i fent-lo presoner. Els autòctons es retirarien desmoralitzats deixant tres-centes baixes contra sis de l'enemic.

(3) Juan Rejón i Pedro de Vera.

Posat en llibertat, Doramas es dedicaria novament a activitats guerrilleres fins que l'agost de 1481 Pedro de Vera, successor de Rejón, organitzà una nova campanya contra el nostre protagonista. La cruenta i desigual batalla acabà amb la rendició dels canaris i la mort de Doramas. Per ordre del governador, fou decapitat i el seu cap exposat com escarment de la rebel·lió, talment com el nostre general Moragues. Segons l'historiador Abreu Galindo, el cos fou enterrat a la muntanya d'Arucas, en una tanca de pedres i una creu que el segle XVII encara eren visibles.

(4) Detall del parc Doramas, a Las Palmas.

La memòria de Doramas ha perdurat fins els nostres dies. Un dels parcs més antics i bucòlics de Las Palmas porta el seu nom mentre que una estàtua de l'escultor Cárdenes, erigida a la mateixa capital, avui es troba en parador desconegut. La que sí que es pot contemplar és la d'Arucas. No han tingut tanta sort les peticions de grups nacionalistes canaris de canviar el nom de la plaça Príncipe de Asturias de Santa Cruz de Tenerife per la de plaça Doramas. Tot arribarà.

[Informació extreta de la revista digital mundoguanche.com, núm. 18 (2007); imatges: (1) Viquipèdia, (2) mundoguanche.com, (3) delazecalameka.blogspot, (4) lpavisit.com]

Conflictes

L'aplicació a Catalunya de l'article 155 de la Constitució espanyola (injusta i desproporcionada, i amb evident ànim de revenja, però aquest no és el tema) ha posat d'actualitat que a finals dels anys noranta l'ombra del mateix article va planar sobre les Canàries. El conflicte va venir com a conseqüència de l'entrada de l'estat espanyol a la Unió Europea, que obligava a aplicar l'eliminació dels aranzels. Aquesta mesura suposava un perjudici econòmic per a les illes, de manera que el govern d'aleshores (parlem de 1989), presidit per Lorenzo Olarte (del CDS) s'hi va negar i va exigir excepcions fiscals per entrar a la Unió Europea.

(1) Lorenzo Olarte.

Aquest tímid gest de plantar cara va fer reaccionar el govern espanyol de Felipe González, que va advertir-lo per carta de la possibilitat d'aplicar l'article 155. Olarte, segons ha confessat anys més tard, no només va menysprear l'amenaça ("vam passar olímpicament de la carta") sinó que va contestar-la amb una altra de més grossa: crear un estat propi. Com en l'acudit del dentista ("oi que no ens farem mal?") la jugada va sortir bona i es va arribar a una solució al conflicte.

Els litigis canari (ja remot en el temps) i català, ben actual, no admeten comparació ni en el fons, ni en les formes, però l'antecedent illenc és un bon exemple que il·lustra la possibilitat d'arribar a acords quan totes dues parts ho volen sincerament. Totes dues.

(2) Paulino Rivero, a l'esquerra de la imatge.

Anys més tard es va produir un altre incident polític amb l'estat que també té algun paral·lelisme amb Catalunya. Va ser el 2014 quan el llavors president Paulino Rivero, de Coalició Canària, va proposar per al mes de novembre una consulta ciutadana sobre les prospeccions petrolieres, previstes en aigües de Lanzarote i Fuerteventura, i que havien provocat un enorme rebuig polític i social, incloent empresaris turístics i ecologistes. Unes prospeccions, per cert, concedides pel govern espanyol a Repsol i autoritzades enmig de les vacances d'agost.

El simple fet de facilitar que la societat s'expressés sobre un tema que li afectava directament va posar en guàrdia el govern central, que s'hi va mostrar radicalment en contra per boca del ministre competent, el canari (quina casualitat) José Manuel Soria. Que el govern Rivero declarés que volia executar el seu projecte de forma escrupolosament constitucional no va evitar una campanya de desprestigi i ridiculització contra els desitjos dels canaris: estava ja propera la consulta catalana del 9-N i Madrid no estava disposat a que s'estenguessin aquestes pràctiques pels territoris. Aquí no hi havia d'haver cafè per ningú.

(3) Manifestació contra les prospeccions petrolieres.

Al revés del que va passar amb Olarte, la simple amenaça espanyola del Tribunal Constitucional va provocar que Rivero guardés la consulta al calaix. De fet, tampoc van tenir lloc les tan qüestionades prospeccions. Al final, van guanyar la partida, que és del que es tractava.

[Imatges: (1) rac1.cat; (2) elconfidencialautonomico.com; (3) paulinorivero.com]