Doramas, el darrer canari

(1) Monument-font dedicat a Doramas, a Arucas.

Doramas és el nom d'un guerrer aborigen canari que es va convertir en un dels principals líders de la resistència indígena contra la conquesta castellana de l'arxipèlag. Les cròniques el presenten com un cabdill valerós, esforçat i rebel, i la seva mort, a mans de les forces invasores, va ser considerada una gran pèrdua per la moral de l'illa de Gran Canària, per la qual cosa l'historiador Viera y Clavijo el denomina "el darrer dels canaris".

(2) Doramas, en acció.

Havia nascut cap el 1440 a la zona de l'actual Telde. "Doramas" deriva, sembla, de la paraula amaziq durarammas i significaria "muntanyes amples", fent referència al nas del nostre personatge, a qui les cròniques descrivien amb un nas petit però amb les fosses amples, a més d'un rostre rodó, d'esquena ampla i no molt alt de cos. Les primeres notícies que en tenim són ja d'adult, quan es dedicava a robar ramats. Pertanyia a la classe social més baixa, els "esquilats", pel fet d'estar obligats a dur el pèl curt. Davant l'arribada dels castellans, començà la seva activitat guerrillera contra els invasors fins assolir victòries militars que, a més de donar-li fama, el durien a autoproclamar-se guaire amb el rebuig dels nobles. Tot i així, després de diversos vicissituds, a Doramas l'acabarien considerant una mena de capità de guaires, en qualitat del qual comandà els guerrers canaris contra l'exèrcit de l'aragonès Juan Rejón, que acabava de fundar (1478) el Real de Las Palmas, nucli originari de l'actual capital. L'enfrontament durà més de tres hores sense cedir cap dels dos bàndols fins que Rejón ferí personalment Doramas clavant-li una llançada a la cuixa i fent-lo presoner. Els autòctons es retirarien desmoralitzats deixant tres-centes baixes contra sis de l'enemic.

(3) Juan Rejón i Pedro de Vera.

Posat en llibertat, Doramas es dedicaria novament a activitats guerrilleres fins que l'agost de 1481 Pedro de Vera, successor de Rejón, organitzà una nova campanya contra el nostre protagonista. La cruenta i desigual batalla acabà amb la rendició dels canaris i la mort de Doramas. Per ordre del governador, fou decapitat i el seu cap exposat com escarment de la rebel·lió, talment com el nostre general Moragues. Segons l'historiador Abreu Galindo, el cos fou enterrat a la muntanya d'Arucas, en una tanca de pedres i una creu que el segle XVII encara eren visibles.

(4) Detall del parc Doramas, a Las Palmas.

La memòria de Doramas ha perdurat fins els nostres dies. Un dels parcs més antics i bucòlics de Las Palmas porta el seu nom mentre que una estàtua de l'escultor Cárdenes, erigida a la mateixa capital, avui es troba en parador desconegut. La que sí que es pot contemplar és la d'Arucas. No han tingut tanta sort les peticions de grups nacionalistes canaris de canviar el nom de la plaça Príncipe de Asturias de Santa Cruz de Tenerife per la de plaça Doramas. Tot arribarà.

[Informació extreta de la revista digital mundoguanche.com, núm. 18 (2007); imatges: (1) Viquipèdia, (2) mundoguanche.com, (3) delazecalameka.blogspot, (4) lpavisit.com]

Perquè visqués com una reina

A la confluència dels carrers Pérez Galdós i Perdomo, de Las Palmas de Gran Canaria, s'alça un emblemàtic edifici modernista: el palauet Rodríguez Quegles. La seva gènesi amaga una història d'amor.

(1) El palauet Rodríguez Quegles.

Els Rodríguez Quegles eren una poderosa família canària, amb vincles polítics i econòmics. Juan Rodríguez González, majorer de Tetir, va fer les Amèriques (a Puerto Rico, concretament). Amb la fortuna aconseguida amb els negocis comercials, retornà a les seves illes natals el 1853, obrint unes oficines al carrer Triana de Las Palmas. A la continuació i expansió dels seus negocis d'importació i exportació no li van ser aliens ni l'aprovació de la Llei de ports francs (1852), ni l'ajut de qui seria el seu sogre, Rafael Quegles Martorell, un mercader català afincat a Canàries a principi del segle XIX. El 1894, després de la mort de Juan Rodríguez, els seus sis fills constituïren una societat que amb el temps entraria en el sector bancari, que adoptaria la denominació Banco de Canarias els anys seixanta del segle XX i que acabaria absorbit pel Banco Central.

 

(2) Domingo Rodríguez Quegles.

Un d'aquests fills, Juan, fou el que remenava les cireres del negoci familiar, fins a convertir-se en el principal propietari de Las Palmas d'abans de la Primera Guerra mundial, però fou un altre dels germans, Domingo Rodríguez Quegles, el protagonista de la nostra història d'avui. Regidor, conseller del Cabildo i president del Círculo Mercantil, Domingo prometé impulsivament a qui seria la seva dona, María Teresa González, que li construiria la casa "més bonica i suntuosa" de tot Las Palmas, "perquè visqués com una reina". I efectivament, el 1900 es van iniciar els treballs per aixecar el superb edifici en un solar que havia format part d'un convent de monges. Del projecte se'n encarregà Mariano Belmás, un prestigiós arquitecte madrileny, el pressupost inicial fou de 500.000 pessetes del moment i en la construcció s'usaren marbres de Carrara, vitralls francesos i fustes nobles de Cuba i Guinea. No es van estar de res. No està clar quin any es va acabar la construcció del palauet, però és probable que fos als voltants del 1903, data de les noces que el van justificar. 
 

(3) Activitat cultural als jardins del palauet.

Com tota gran mansió, el Rodríguez Quegles es deteriorà amb els anys fins que el seu manteniment fou inassumible, de manera que se'n va fer càrrec primer l'ajuntament de Las Palmas i després al govern de les Canàries, que l'han destinat a diferents funcions administratives i culturals. En aquests moments és la seu del Festival de Cinema de Las Palmas i del Conservatori de Música

[Informació extreta de www.guiadegrancanaria.org i de Fernando Carnero Lorenzo: "De Juan Rodríguez González al Banco de Canarias, 1853-1970"; imatges: (1) www.lpavisit.com, (2) www.laprovincia.es, (3) www.ociolaspalmas.com] 

Es busca amor, salut, temps i diners

El Museo Canario de Las Palmas és una de les institucions culturals més prestigioses de l'arxipèlag. Fundat el 1879 per iniciativa de diversos intel·lectuals d'adscripció darwinista de la burgesia local, en el seu naixement confluïren l'interès per les antiguitats aborígens, col·leccionades fins llavors de forma amateur, i la influència de l'antropologia francesa. Efectivament, l'errònia creença de que entre l'home de Cromanyó (descobert el 1868 a França) i els aborígens canaris hi havia una estreta relació determinà el naixement del museu.

(1) Museo Canario.

Un dels científics més destacats de la primera època del Museo Canario, juntament amb el doctor Gregorio Chil y Naranjo i Juan Bethencourt Alfonso fou el barceloní Víctor Grau-Bassas Mas. Nascut el 1847, als quatre anys arribà a Las Palmas, on el seu pare regentà una farmàcia. Estudià Medicina a Barcelona i el 1860 tornà de nou a Gran Canària. Exercí professionalment a Teror, on fundà els primers banys d'aigües minero-medicionals, on seria diputat provincial i on, sota els seus auspicis s'erigí una creu al lloc on és tradició que es va aparèixer la Mare de Déu del Pino. Fou nomenat director de Sanitat Exterior a Las Palmas i introduí la Creu Roja a l'illa (1874).

Però sens dubte, on Grau-Bassas deixà una petjada més influent fou en la creació del Museo Canario, formant part de la seva primera junta i essent-ne el primer conservador. Hi aportà els objectes arqueològics que havia anat acumulant en les seves excursions: utensilis, mòmies, sepultures... Durant tres anys organitzà expedicions arqueològiques a diferents jaciments indígenes, com per exemple a la cova de Mogán on, segons va deixar escrit "tant s'hi va trobar i tant s'hi va destrossar". Era conscient de l'enorme vàlua arqueològica de Gran Canària: "l'exploració d'aquesta illa està per començar, però per fer-ho es necessita amor al museu, salut, temps i diners".

(2) Víctor Grau-Bassas (1847-1917).

Un incident determinà que Grau-Bassas s'allunyés de Canàries i del seu museu. Els fets tenen un punt de novel·lesc. El 1884 el vaixell francès Ville de Para naufragà a Gando. Els pescadors de la zona es llançaren a l'aigua per rescatar els mariners i aquests, en agraïment, els regalaren els farcells que havien quedat surant al mar, alguns dels quals foren venuts al nostre personatge. L'acusació d'apropiació indeguda que rebé i la difamació que patí, completament injustes, causaren que es reclogués a Teror, on es dedicà a dibuixar i a escriure sobre costums canaris. El 1890, disgustat amb la situació creada, emigrà a l'Argentina, on aconseguiria un treball al Museo de La Plata de Buenos Aires, inaugurat de feia poc i que mantenia relació amb el Museo Canario. Moriria a Tres Arroyos el 1918.

(3) Mòmia guanxe.

El Museo Canario, amb una sala dedicada a la memòria de Grau-Bassas, és un centre cultural i documental de primer ordre. S'hi poden contemplar mòmies, cranis, ceràmiques, pintaderas, teixits, escultures... i s'hi pot consultar la bibliografia més complerta sobres l'arxipèlag canari, un milió (sic) de diaris i revistes, incunables, col·leccions cartogràfiques i fotogràfiques, l'arxiu de la Inquisició a Canàries o fons personals, empresarials i associatius. Té la seu al bucòlic barri de Vegueta, al carrer Doctor Verneau (per cert, un prestigiós arqueòleg francès també vinculat al museu).

[Amb informacions de: Carmen Ortiz García: Antigüedades guanchinescas. Comercio y coleccionismo de restos arqueológicos canarios (CSIC), www.elmuseocanario.com, www.estodotuyo.com, José Tandem; imatges: (1) www.elmuseocanario.com; (2) www.estodotuyo.com; (3) cultureandhistory.revistas.csic.es, foto Museo Canario]

Temps de carnaval

Dijous passat va ser gras i dimecres que ve serà de cendra. Estem, doncs, en el moment àlgid del carnaval o carnestoltes, un esdeveniment anual indissociable de les Canàries, ja que és viscut amb especial intensitat pels seus habitants. Donem-ne algunes pinzellades.

Una de les mostres més ancestrals del carnaval canari el trobem en els diabletes de Teguise (Lanzarote). Aquest ritual sembla originari d'Amèrica i importat per un immigrant. Els participants es disfressen de boc o de dimoni, amb màscares representant un brau de grans banyes i llengua vermella. La roba és estampada i de les corretges pengen petits esquellots. Amb aquesta fila espanten nens i joves. 
 

(1) Diabletes de Teguise.

Una altra tradició immemorial del carnaval que trobem a les Canàries (i a molts altres llocs, val a dir-ho) és el costum de llançar-se objectes o matèries de tot tipus. Antigament a Tenerife i a La Palma es tirava a la gent des dels balcons huevos-talco, closques d'ou reomplertes de talc i més tard de serradures, farina, cendra o sorra. Van acabar prohibits per les autoritats. Més innocent era el costum de les carnavalinas, joguines d'aigua amb què es mullaven els vianants. 

Les murgas són agrupacions musicals de tipus humorístic, satíric i crític molt esteses pel sud de la península però que a les Canàries tenen una significació especial. No hi ha notícia política, social, cultural o de la vida quotidiana que no sigui objecte d'àcida censura amb les seves lletra i música, però feta amb gràcia. Per exemple, de les murgas canàries no transcendeixen mai lletres ofensives contra els catalans com sí que hem sentit alguna vegada de les de Cadis o altres poblacions andaluses. Diuen les cròniques que la primera murga tinerfenya va néixer el 1915 d'un grup de mariners (de Cadis, precisament) del vaixell Laya que van improvisar una chirigota pels carrers de Santa Cruz acompanyats d'instruments musicals de cartró construïts a la Juventud Republicana, que els cedí el local per fer-ho. 
 

(2) Una murga de Tenerife.

A aquesta murga la van succeir altres com la del Flaco, la del Chucho o la del Manco, que a l'acabar l'actuació demanaven un ajut econòmic; d'aquí el refrany pides más que la murga del Flaco en la que cinco tocan y siete piden que es va popularitzar en altres temps.

(3) Cecilia Navarro, reina del Carnaval de Santa Cruz (2016).

Les festes de carnaval tenen les seves reines i potser la que té més projecció és la del Carnaval de Santa Cruz de Tenerife. Cada any les candidates desfilen per l'escenari, en el transcurs d'una gala i al ritme d'una música ad hoc, amb uns impressionants vestits que, degut a la seva aparatositat i al seu pes (fins a 200 quilos) han de ser empesos i desplaçats amb rodes. La imaginació a l'hora de dissenyar aquesta mena d'escenaris ambulants no té límits: motius exòtics, guarniments multicolors, plomes, pedreria...

Com a contrapunt a les reines del carnaval s'han anat popularitzant els darrers anys els concursos de drag queen també en el marc del carnestoltes. Aquí no es valora tant la disfressa i la bellesa de les concursants com la coreografia del número musical. El certamen que ha adquirit més fama és el de la Gala Drag de Las Palmas, creat el 1998, que cada any té lloc en un escenari del parc de Santa Catalina de la capital. Com a curiositat, si bé la gran majoria de participants són homes, una dona va quedar en segon lloc el 2010.
 

(4) Tortitas de Carnaval.

I per acabar, res millor que parlar de menjar si tenim en compte que una de les facetes que caracteritza el carnaval és la seva proclivitat als excessos gastronòmics com a preludi a la severa Quaresma que s'acosta. A les Canàries són típiques, per aquesta època, les postres sobretot: la sopa de miel de La Palma, que són una mena de torrijas, les rebanadas de Carnaval i les tortitas de Carnaval, elaborades totes elles amb farina, ous o mel i fregides, i emparentades per tant amb els bunyols típics de casa nostra en aquesta època de l'any.

Com es pot comprovar, el carnaval té un significat molt especial a les Illes Canàries. Quan, degut al seu caràcter pagà, irreverent o provocatiu, les dictadures de Primo de Rivera i franquista van prohibir-lo, a l'arxipèlag van tenir el privilegi de seguir celebrant-lo. Això sí, amb discreció i sota l'eufemisme de "festes d'hivern".

[Informacions procedents de www.bienmesabe.org (núm. 195) i Viquipèdia; imatges: (1 i 2) www.grupomascarada.org; (3) www.tenerife.com; (4) sobrecanarias.com]

La 'Monyos' de Santa Catalina

Dimarts que ve, 21 de febrer, farà trenta anys que va morir "Lolita Pluma", un famós personatge de Las Palmas que, com després veurem, ens recordarà poderosament la nostra "Monyos" barcelonina. Nascuda el 1904 al barri de La Isleta de Las Palmas, María Dolores Rivero Hernández va acabar essent coneguda per "Lolita Pluma" perquè el seu pare i el seu avi, originaris d'Arucas, eren dels pocs habitants d'aquesta població que sabien escriure a ploma.

(1) 'Lolita Pluma'.

Se sap que va estar casada però que va separar-se al cap de poc temps, circumstància que contribuiria, segons sembla, a desequilibrar-la psíquicament. La seva manera de viure era especial sinó extravagant, certament. Es vestia i maquillava de forma estrafolària i es passejava pel parc de Santa Catalina de Las Palmas rodejada de gats i venent flors de paper, xiclets i postals als turistes. Contestava iradament quan algú li portava la contrària però alhora era un personatge popular i entranyable que va acabar formant part del paisatge humà de la capital canària.

(2) Estàtua a Las Palmas.

Moriria el 1987 a l'hospital Insular però el seu record ha perdurat en el temps. El 1998 s'erigí una estàtua seva, obra de F. Ávila, al mateix parc de Santa Catalina que havia fet seu. "Lolita Pluma", amb el seu particular tarannà, ha estat qualificada com "una barreja de llibertat, decadència i humanitat".

(3) La 'Monyos' al Born.

"La Monyos" curiosament també es deia Dolors (de cognoms, Bonella i Alcázar) i tothom s'adreçava a ella dient-li Lola, com el nostre personatge d'avui. Les similituds no acaben aquí perquè igualment es vestia de forma estrambòtica i es posava flors al monyo (origen del seu renom) i amb aquesta imatge esdevingué popular passejant-se per les Rambles i altres zones cèntriques de Barcelona. A més, patia uns evidents problemes psíquics, sobre l'origen dels quals hi ha diverses versions. Es parla que perdé una filla de quatre anys atropellada per un carruatge, d'un marquès que la deixà embarassada i li prengué la filla, d'un amant de l'alta burgesia que li raptà el fill o que l'obligà a avortar... Un passat obscur que va donar lloc a tota mena d'elucubracions, certes, exagerades o directament falses. "La Monyos", que havia nascut al Raval barceloní el 1851 i que moriria el 1940, va quedar a la memòria col·lectiva com un personatge popular i entranyable unit indissolublement a les Rambles, com "Lolita Pluma" ho fou al parc de Santa Catalina.

[Imatges: (1) historiascanarias.blogspot.com.es; (2) www.laspalmasgc.es; (3) www.historiadebarcelona.org, foto Josep M. Sagarra Plana]

'El Padrito'

Ja vam parlar en un anterior apunt de tres eclesiàstics relacionats amb Catalunya que en el segle XIX, de forma successiva, ocuparen la diòcesi de Canàries. Quan el primer dels quals, Bonaventura Codina, arribà a les illes ho féu acompanyat  d'Antoni Maria Claret, un clergue que desenvoluparia posteriorment una atapeïda biografia religiosa i política.

(1) Fotografia del Pare Claret.

Nascut a Sallent el 1807, de ben jove començà una intensa activitat missionera per tot Catalunya, fins que la situació política (inicis de la Segona Guerra Carlina, el 1848) la dificultà. Fou llavors quan es traslladà (a petició del mateix Codina) a les Canàries, on prosseguií la seva labor de predicació. Entre el 14 de març de 1848, quan desembarcà al Puerto de la Luz de Las Palmas procedent de Cadis, i el 2 de maig de 1849 visità Telde, Agüimes, Ingenio, Arucas, Gáldar, Guía, Moya, Firgas, Teror, San Lorenzo, Tirajana, Tejeda i Santa Brígida (Gran Canària) i Teguise i Arrecife (Lanzarote). Al seu pas per totes aquestes publicacions deixà, segons s'explica, conversions, prodigis, profecies i llegendes, i ho féu sempre conservant un estil de vida d'allò més auster. Fou a Agüimes (Gran Canària) on començà a ser conegut com El Padrito, renom que denota la veneració i proximitat populars que concità. Diuen les cròniques que la policia d'aquesta població va arribar a haver d'intervenir per protegir de la multitud el nostre protagonista, delerosa d'accedir-hi per escoltar-lo o confessar-se.

(2) Carrer d'Agüimes. A la dreta, façana des d'on predicava.

Les mateixes cròniques, de to hagiogràfic i per tant parcials i interessades, diuen que quan marxà de retorn a la península, els seus feligresos canaris l'acomiadaran amb llàgrimes i enyorament. Ell, al seu torn, correspongué a aquest sentiment declarant que "aquests canaris m'han robat el cor...; no cesso mai de donar gràcies a Déu per haver-me enviat a aquestes illes". No devia ser cap exageració perquè el seu record es va perpetuar, fins al punt que el 1951 Pius XII el declarà patró de la diòcesi juntament amb la Verge del Pino. L'any anterior el mateix papa l'havia canonitzat.

(3) Enrajolat al carrer General Bravo de Las Palmas.

La biografia posterior de Claret és d'allò més interessant, si bé sense relació amb les Illes. Fundà la Congregació dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria (els Claretians, per entendre'ns), fou nomenat arquebisbe i destinat a Cuba, on patiria un atemptat, i retornaria com a confessor de la reina Isabel II, integrant-se a contracor en el que Valle-Inclán popularitzà com a corte de los milagros. Acompanyaria la reina a l'exili el 1868 i moriria a Fontfreda (Occitània) el 1870.

[Imatges: (1) infovaticana.com; (2) 12asambleabetica.blogspot.com; (3) foto de l'autor]

Nadal a Las Canteras

(1) Detall del pessebre de 2015.

El pessebre d'arena de Las Palmas de Gran Canària, compleix deu anys. Destacable pel seu valor artístic i pel reclam que suposa per al turisme de la ciutat, el pessebre ja és tot un esdeveniment quan arriben les festes nadalenques. Situat a la zona de La Puntilla, en un extrem de la platja de Las Canteras, que li dóna una immillorable perspectiva, és una extraordinària mostra d'art efímer que ha merescut ja la visita d'un milió i mig de persones en aquest decenni.

(2) Etual Ojeda, davant una de les seves obres.

La idea va néixer per donar continuïtat a l'aposta feta els anys vuitanta per Etual Ojeda, un dels escultors de sorra més destacats del món, que volia donar projecció a la platja més emblemàtica del seu Las Palmas natal amb l'habilitat que més domina: modelant arena i aigua amb ben pocs utensilis i obtenint tota mena de figures humanes, escenaris o objectes amb un realisme sorprenent.

(3) Els actuals artistes del pessebre de sorra.

Enguany el pessebre no serà una excepció. Modelat durant una setmana per un equip internacional d'escultors (de Canàries, França, Rússia, Itàlia i Bèlgica), fins el 9 de gener es podrà contemplar una obra excepcional, tant pel resultat en termes estètics com per la magnitud de les xifres de la seva elaboració. Ocupa un espai de 75 per 30 metres, s'han treballat dues mil tones de sorra,  les escultures arriben als 4 metres d'alçada i representen set escenes nadalenques diferents, a més de dues conegudes muntanyes grancanàries, el Roque Nublo i el Roque Bentayga. Tothom tira cap a casa seva, ja se sap.

(4) Un altre detall del pessebre de 2015.

La visita és gratuïta i els donatius que s'obtenen són destinats a quatre menjadors socials de la ciutat.

[Imatges: (1, 3 i 4) belendearena.es; (2) mangasverdes.es;

Elegància, bon gust, tècnica, musicalitat

(1) Alfredo Kraus (1927-1999)

El dijous 24 de novembre es compliren vuitanta-nou anys del naixement del gran tenor Alfredo Kraus, al carrer Colón de Las Palmas de Gran Canària. Prototipus de cantant líric seriós, elegant i professional, distanciat del divisme i de les ànsies de notorietat tan presents en el món de l'òpera, Kraus desenvolupà una llarguíssima carrera que només la mort, als 71 anys i de cruel malaltia, va truncar.

(2) Placa a la casa natal.

La seva relació amb el nostre país fou intensa. Durant la seva etapa formativa, rebé classes de la senyora Markoff a Barcelona i del mestre Andrés a València. Va actuar per primera vegada al Gran Teatre del Liceu el 6 de desembre de 1958 interpretant el duc de Màntua de Rigoletto, el mateix paper del seu debut al Teatre Reial del Caire, dos anys abans. Kraus fou un habitual del Liceu fins el 1992, interpretant-hi durant dotze temporades, si les meves fonts són correctes, el repertori que li donà fama mundial: Il barbiero di Siviglia, Werther, Lucia di Lammermoor, La fille du régiment, Lucrezia Borgia i moltes més obres, a més de la sarsuela Doña Francisquita.

(3) Amb Joan Sutherland a Lucia di Lammermoor (1988).

S'acomiadà dels escenaris catalans al Festival de Peralada el 1998, en circumstàncies personals delicades, després de sobreposar-se a la desaparició de la seva dona però quan un càncer de pàncrees ja minava el seu cos. Morí a Madrid, però fou enterrat al cementiri de Vegeta del seu Las Palmas natal, ciutat que li dedicà l'Auditori que presideix un extrem de la platja de Las Canteras.

(4) Auditori Alfredo Kraus i monument al tenor, a Las Palmas.

En ocasió del seu decés, aquest era el retrat que en feia el musicòleg Roger Alier a La Vanguardia: "Kraus passarà a la història com el més refinat, perfecte i longeu tenor líric lleuger de la història, com l'ànima de la vida operística de Canàries i una perfecta simbiosi entre elegància, bon gust, tècnica i musicalitat".

[Imatges: (1 i 4) auditorioteatrolaspalmasgc.es; (2) Wikipèdia; (3) Pinterest]