Fa un fred que pela

Les illes Canàries es troben situades a la mateixa latitud que el Sàhara Occidental, el nord de Mauritània o Algèria i la seva temperatura mitjana és de 18º a l'hivern i 24º a l'estiu. Moltes hores de sol i unes precipitacions baixes (amb diferències entre illes, naturalment) completen el panorama meteorològic de l'arxipèlag. Un clima ben benigne, doncs, que justifica l'arribada de turistes i jubilats de tots els racons de l'Europa freda i humida a unes terres tòpicament càlides en tots sentits.
Però a les Canàries també pot arribar a fer molt fred. Aquesta setmana el temps ha estat el gran protagonista: pluges, tempestes, calamarsades, i el que és més impactant, neu. Els paisatges enfarinats dels cims han atret riuades d'autòctons i turistes, delerosos de tocar neu. Això si no es trobaven les carreteres tallades, que és el que ha passat en més d'una ocasió. Com que una imatge val per mil paraules, heus aquí un petit reportatge:

(1) El nom del pic de Las Nieves cobra tot el seu sentit

aquests dies. És el sostre de Gran Canària (1.965 m).

(2) Tot i que el pic canari per antonomàsia és el Teide. 

Aquesta foto s'ha tornat viral aquests dies, de forma

comprensible. 

(3) Una altra vista del Teide. Paisatge

amb friqui, com es pot apreciar.

(4) Ninot de neu a Gran Canària.

(5) Aquesta imatge és del 2017: calamarsada a Lanzarote.

[Imatges: (1) foto Juan Castro, www.laprovincia.es; (2) foto Lex Thoonen, www.laprovincia.es; (3) laopinion.es; (4) foto Andrés Cruz, www.laprovincia.es; (5) www.eldiario.es] 

Óscar Domínguez: una vida intensa (1)

(1) Óscar Domínguez (1906-1957)

Óscar Manuel Domínguez Palazón va ser un pintor surrealista canari, adscrit a la Generació del 27, de vida curta i trepidant i, com veurem, relacionat amb alguns dels més coneguts artistes del nostre país. El seu naixement el 1906 a San Cristóbal de La Laguna, Tenerife, ja semblava predestinar l'artista. Segons deien els rumors, va ser el resultat del retrobament dels seus pares (un terratinent de Tacoronte i una descendent de murcians) després de diverses desavinences sentimentals. Es deia que l'amant del seu pare havia intentat enverinar la seva mare: així li confessà el mateix Domínguez a un amic seu, si bé investigacions posteriors van atribuir l'intent d'assassinat a una servent. Es tractava, doncs, del producte de la fèrtil imaginació del pintor. La infància de Domínguez no va poder ser més dramàtica: abans dels cinc anys ja havia mort una germana seva, nounada i amb una deformació física, havia mort la seva pròpia mare i ell havia contret el que popularment es coneix com a "mal de San Vito", de la que es va recuperar després.

(2) Autoretrat (1926).

Jove rebel i alumne poc brillant, amb dinou anys marxà a París, formalment com a oficinista en negocis del seu pare (exportador de fruites), que li suposà un primer contacte amb un tipus de vida ben diferent, si bé hagué de retornar a les Illes Canàries per fer el servei militar. El 1928 exposà per primera vegada al Círculo de Bellas Artes de Tenerife, amb crítiques adverses que parlen de "teles tacades sense ordre preestablert". El 1931 morí el seu pare arruïnat, deixant la família a la intempèrie econòmica. Domínguez s'havia de guanyar la vida com a pintor publicista però també falsificant quadres de Monet, mentre continuava donant corda a la seva creativitat. El 1932 exposà les primeres obres surrealistes, amb crítiques molt més favorables, i l'any següent tingué lloc la primera exposició individual.

(3) Désir d'été (1934)

Amb un peu a Tenerife i un altre a París, en aquesta ciutat conegué Roma, una pianista polonesa de família benestant amb qui visqué de forma bohèmia al barri de Montmartre. Continuaren les exposicions: al Círculo Mercantil de Las Palmas (1933), a la II Exposició Internacional Surrealista a Tenerife (1935), que el posà en contacte amb Picasso, Miró, Dalí, Max Ernst, Duchamp i molts més, i de nou al Círculo de Bellas Artes (1936), just abans de l'inici de la guerra d'Espanya, moment en què, dotat d'un passaport fals i a bord d'un vaixell fruiter marxà definitivament de la seva terra natal per establir-se a París de forma definitiva.

[continuarà]

[Informacions extretes de Viquipèdia; imatges: (1) datuopinion.com, (2 i 3) totallyhistory.com]  

 

Descobrint el passat

A les Canàries l'arqueologia sempre ha estat una disciplina d'especial interès i importància, i que té un ampli camp per recórrer encara, si tenim en compte el que queda per conèixer del període comprès entre els primers poblaments guanxes i les invasions castellanes. A la història de l'arqueologia canària destaquen noms com els de Gregorio Chil (el fundador del Museu Canari), Rosendo García-Ramos (un darwinista director del Gabinet Científic de Tenerife) o Antonio Tejera (actual catedràtic de Prehistòria de La Laguna), però avui parlarem d'un altre perquè era català de naixement, Luis Diego Cuscoy.

(1) Luis Diego Cuscoy (1907-1987).

Diego va néixer a Sant Esteve d'en Bas el 1907 i amb nou anys es traslladà amb la seva família a Tenerife, on el seu pare, guàrdia civil, fou destinat. Estudià Magisteri i exercí la docència a La Laguna i després durant un temps a Galícia, tornant definitivament a Canàries el 1934. Les seves vinculacions amb sectors esquerrans comportaren que, acabada la guerra d'Espanya, fos denunciat i desterrat a Cabo Blanco, al sud de Tenerife. Avui aquest lloc es troba a tocar de la massificada zona turística de Los Cristianos però a la postguerra era un poble remot. El que havia de ser un càstig per a Diego va acabar essent una oportunitat, ja que en el transcurs d'una excursió per la zona descobrí una cova funerària, fet que despertà el seu interès per la història antiga i que comportà l'inici d'un extens període d'estreta col·laboració amb organismes d'investigació arqueològica (1941-1969). El 1958 va ser nomenat primer director del Museu Arqueològic de Tenerife, càrrec que retingué fins a la seva mort a La Laguna el 24 d'abril de 1987.

(2) Treball de camp: enquestes a pastors (anys 60).

L'Institut d'Estudis Canaris, del qual havia estat membre destacat, organitzà unes jornades en el centenari del seu naixement, per posar en valor la seva faceta multidisciplinària: "fou un escriptor amb obra en vers i prosa, prolífic periodista, mestre reformista, etnògraf, antropòleg i arqueòleg; en definitiva, un humanista del segle XX". Considerat un pioner en molts dels seus treballs, entengué la importància del context en la investigació arqueològica, especialment el territori. Les seves línies d'investigació van abastar l'adaptació al medi i l'aprofitament dels recursos naturals per part dels guanxes, la transhumància dels pastors i les zones d'autosuficiència econòmica. Aquest era el retrat, inclòs un esment al seu origen, que en feia Fela Palenzuela, una amiga seva: "la seva vàlua com a mestre, poeta, escriptor, arqueòleg i un sens fi de qualitats i bon fer d'un nen que arribà des de les terres de la tramuntana per conèixer les nostre illes i entregar la seva vida al seu estudi".

(3) La seva obra més important.

Publicà, entre més llibres, Tenerife, la isla del Teide (1948, d'interès tant científic com literari), Entre el volcán y la caracola (1957, contes i llegendes de les set illes) i  Los Guanches, vida y cultura del aborigen de Tenerife (1968). Per decisió del Govern de Canàries, està en curs la digitalització del ric llegat documental que l'arqueòleg i etnògraf acumulà al llarg de la seva vida, i que inclou fotografies, diapositives, pel·lícules, gravacions d'àudio, manuscrits i epistolaris. Els més moderns mitjans tecnològics per facilitar l'accés al saber més antic.


[Informacions extretes de www.guanches.org i www.bienmesabe.org; imatges: (1) www.revistacanarii.com, (2) tagororculturaldeagaeche.blogspot.com.es, (3) www.todocoleccion.net]